No he anat a les festes de Sant Bartomeu, ni a les de Sant Lluís, ni a les des Migjorn... Enguany no he anat a cap festa de poble, excepte Sant Joan, ja que soc ciutadellenc i no tinc escapatòria. Així i tot, vaig aconseguir gaudir alguns dels moments que, des del Palau Salort, vaig tenir la sort de veure; com l’entrada del caixer senyor al Caragol des Born, o el Primer toc. Mai hauria pensat que una festa de poble em podria emocionar.
La veritat és que no m’entusiasmen, tot i tenir moments vertaderament brillants, preferiria saltar-me aquesta època de l’any. La massificació turística en aquestes dates, la calor, la suor, els grans botellons... no m’atreuen en absolut. Però això a la gent no sembla importar-li, o no tant per a impedir-los xalar i, precisament això, és una qualitat que admiro a la vegada que l’envejo. Em fascina la gent que mira la vida i el món amb despreocupació, per això jo, a diferència d’ells, sofreixo més del compte. Per què jo no m’ho puc passar bé a les festes? Doncs, no ho sé, suposo que seré un bitxo raro...
Els entusiastes descriuen aquestes dates com a màgiques, plenes de fantasia i sentiments, però a jo em sembla màgia obscura. Si no és així, no ho entenc. Tampoc puc comprendre per què he de ser jo el que és considerat com «aquell que sempre prefereix quedar a casa». Jo no vull ser així, jo vull gaudir com ho fan els altres, jo vull situar-me al costat dels cavalls sense posar-me nerviós, jo vull ballar a una discoteca sense sentir-me forçat a fer-ho, jo vull cantar les cançons que ressonen a cada cantonada sense passar vergonya, jo vull fer-me fotos que guardin records, records polits, records per mostrar i sentir-se orgullós. Jo vull ser diferent, jo vull ser feliç.
Però tal vegada la felicitat no resideix aquí, tal vegada la felicitat és un sentiment més profund; fruit de la reflexió d’un mateix, dels pensaments interns en els moments de solitud. I tot a estar molt ben acompanyat per les persones del meu voltant, puc presumir de tenir moments d’aïllament. I és que la clausura no sempre ha de ser dolenta.
Fa poc he après a estar bé quan estic sol, el que m’ha ajudat, per exemple, a reflexionar sobre temes que a molta gent de la meva edat ni els passa pel cap plantejar-se. Una d’aquestes qüestions pot ser l’existència de Déu, l’adoctrinament del feminisme radical i les oportunitats i preocupacions que la intel·ligència artificial desperta. He après a apreciar el que m’envolta, fins i tot les coses més petites i insignificants, com la llum penetrant en les cortines cada matí, una efímera abraçada o les xerrades que tard o prest oblidaré. I és que tot i que desitjaria tenir un poc més d’habilitat social i poder passar-m’ho bé en segons quines situacions, em demano: és realment necessari? Tinc els meus amics i les meves aficions, no és vital anar de festa per passar-m’ho enriquidorament bé. Doncs, ara em sorgeix el dubte de si la joventut d’avui en dia té temps per reflexionar amb un mateix així com tinc jo. No sé si m’hauria de preocupar pel fet que molts dels joves ignorin les preguntes essencials de la filosofia.
Franz Kafka va dir una vegada: «Em vaig avergonyir quan em vaig adonar compte que la vida era una festa de disfresses: i jo vaig assistir amb el meu rostre real!».
Tal vegada és per això que soc «aquell que sempre prefereix quedar a casa», tal vegada per això soc un bitxo raro. Però sabeu una cosa, cher lecteur, a jo no em fa vergonya assistir a una festa de disfresses sense màscara, a jo em faria vergonya no comportar-me com soc.
Una vegada arribats en aquest punt, em demano quin sentit té assenyalar a aquella persona diferent, essent ells, tots iguals.
