En aquest món accelerat, l’embaràs és dels pocs processos humans que intentam que procedeixi amb el seu ritme ancestral. Sabem que qui ve necessita les deu llunes cabussat a l’oceà uterí per fer-se suficientment.
Nàixer és el misteri més gran de la humanitat. És inexplicable que hagi nascut cada un de noltros i no altres «jo». Cert que rebem una càrrega genètica, però els germans de pare i mare poden ser ben diferents. A més, en sortir de l’úter només són un jo inicial. A pesar de la normalitat amb què ho vivim, el procés d’aparició de la ment i la comprensió de l’intríngulis dels llenguatges que el nadó assoleix en pocs mesos són indesxifrables. Aquests processos són tan enigmàtics que només avancen sostinguts per l’amor total de la mare especialment. Sense aquesta comunió profunda es camina cap al desastre. Les tecnologies no són capaces, ni en somnis, de plantejar-se substituir aquest paper de la mare. L’infant sostingut per l’amor seguirà paulatinament naixent cada dia en un món que sovint li exigeix nous reptes en circumstàncies canviants. I el seu camí, fruit de l’amor, dels encontres, del dolor i del que succeeixi al món, serà irrepetible.
Aquest estiu he recuperat els apunts de converses amb una parella que esperaven el segon fill a l’estiu del 2022. Tenien clar que l’arribada d’un segon infant convoca a tantes transformacions familiars com el primer o més. Algunes se les imaginaven: multiplicació del temps necessari per a la cura de les necessitats familiars, augment de la dependència entre els adults de la família, risc de dinàmiques d’estrès i ansietat per imprevistos quotidians, etc. Altres són imprevisibles com les pors desconegudes.
Aquests progenitors, habitualment bolcats en les immediateses, aprofitaven aquests nou mesos d’espera per convertir-lo en temps de transició. En llargues caminades, parlant de tot i entrant en l’interior de la vida, paulatinament dibuixaven la nova família, amb noves promeses, amb nous futurs. Imaginaven més com volien ser que el que haurien de fer. Calculaven com organitzar-se, però sobretot consideraven com relacionar-se, com viure per dedins, com viure assossegats. Teixint esperances per desterrar temors.
Esperaven el segon fill. M’explicaven com pensaven la fraternitat. Feia anys que jo no sentia aquesta referència per explicar la bellesa entre germans. Ells fermaven la identitat de cada un dels infants amb fils de tendresa, d’igualtat, de paciència, de dolçor, d’afectes. M’explicaven que la fraternitat no és l’absència de conflictes sinó compartir el plat i les alegries. Autonomia i independència sí, però sobretot el predomini del «noltros».
Provocant converses pausades amb la família més propera paulatinament els implicaven en la seva dinàmica de renaixement. El solien preguntar: «Àvia, com t’imagines la família d’aquí a uns mesos?». Les respostes inicialment apuntaven a activitats i organització. Llavors, valorant tot el que aportaven, els afegien «Com et sembla que ho hem de viure?», «Com t’agradaria que fóssim?». I finalment «I a tu, com t’agradaria ser?».
Aquests diàlegs inicialment individuals van anar guaitant a les sobretaules. Tothom va anar sabent què era el que d’ell o d’ella més ajudava, el que solia entorpir, el que alegrava, el que més l’embellia, etc. També percebien qui necessita més tendresa, qui precisa ajuda, de qui es valora molt el que sap, etc.
I som testimoni de com aquella comunitat familiar a més d’estimar-se molt van descobrir l’orgull de necessitar-se per continuar renaixent.
L’espera havia anat esdevenint temps de renaixements, de coratges i d'horitzons. Quan va arribar en Noa va tenir l’oportunitat de ser un més. Un altre en una comunitat on tothom estava transformant-se, renaixent.
La vida interior té molt a veure amb com es transita els temps entremig, els mentrestant, els transcursos... Les pauses són una oportunitat per ser alguna cosa més que biologia. I les pauses compartides són de les coses més belles de la vida perquè ens fan sentir profundament humans, humans amb profunditat.
Per cert, fa poc he sabut que quan algú plora o està trist, canten plegats. Quan algú té por, amb força entonen cançons d’esperança. Quan hi ha bones noves, interpreten tonades de celebració. Quan s’esdevé «un dia coix», coregen amb confiança.
