Una societat és més sana i viable com més productius són els seus membres, val a dir, com més capacitat de treball mostren. Però, què significa «activitat productiva», i què significa «treball»? Cal repensar críticament el significat dels conceptes, a fi de donar-los una orientació emancipadora. El primer que cal distingir és entre activitat productiva i remuneració, per veure de subordinar –aquí en el sentit d’integrar- el punt de vista de l’economia al del desenvolupament humà, amb les implicacions ulteriors que aquesta darrera perspectiva pugui tenir en vistes a transformar -conscientment i lliure- el conjunt social.
Des d’aquesta perspectiva, cal alliberar el subjecte de la pressió de la immediatesa, transportar-lo –per dir-ho així- des del món de la necessitat natural -i de l’Estat de Naturalesa- al món de la llibertat social -i de l’Estat de Dret- només en el si del qual l’ésser humà es veu reconegut ètica, jurídica i políticament en la seva condició de «ciutadania». El ciutadà –la persona- es veu llençat a una existència que ja no és únicament natural, sinó social, i això pel sol fet de néixer en el si d’una comunitat política. La persona és reconeguda en la seva dignitat i llibertat inherents a la pròpia essència, i això la converteix en subjecte de deures, però també de drets.
En el procés de creixement de l’ésser humà, són indispensables les inversions en «capital humà» en els primers anys de vida, donada la coneguda fragilitat –se’n diu neotènia- orgànica, psicològica, econòmica... de l’individu, per si sol inviable, i la probable concurrència de factors relatius a l’atzar que el limiten i condicionen.
La cura de cada persona en els contextos de més necessitat, per tant, és una responsabilitat de tota la «tribu» –la comunitat política-. La comunitat política ho és en aquest sentit fort i primari: tots som necessaris, i tots som importants. Els anys de formació i d’estudi no són un privilegi, sinó una necessitat humana universal, de manera que la primera responsabilitat de la societat és la de proveir una bona educació –també en un sentit ètic i polític- als seus membres, i en l’èxit d’aquesta tasca s’hi posa en joc el futur de la societat com a tal. De fet, els anys de formació ciutadana no són un simple cost al qual s’ha de fer front, sinó uns anys de la màxima productivitat personal per a si i per al conjunt de la comunitat política, i d’aquí la conveniència que l’educació sigui gratuïta, universal i pública.
És lògic, per tant, que aquesta possibilitat formativa corri a càrrec de la societat en el seu conjunt, de la mateixa manera que passa amb el sistema públic de salut o amb els sistemes de protecció de la tercera edat per la via d’unes pensions segures i dignes. La inversió en «capital humà» és la més rendible de totes ja en el curt, però sobretot en el mig i llarg termini, ja que evitaria moltes de les disfuncions socials que dificulten la convivència i el propi funcionament de les institucions, començant per la pròpia empresa i economia.
Gairebé la totalitat dels conflictes socials deriven d’un dèficit anterior de la funció educativa, que no es pot encomanar sense més a l’àmbit de les creences o conviccions privades dels individus, ni menys al de factors externs com ara l’origen familiar o l’estatus social, al manco sense els factors correctors necessaris per part de les institucions públiques.
El dèficit cultural i educatiu dels membres del cos social constitueix la principal de les patologies socials, vinculada amb els fenòmens de caràcter disruptiu associats a la incapacitat de control de la pròpia conducta i a la tendència a oblidar la diferència entre l’activitat productiva i el sol propòsit del lucre individual. Les conseqüències d’això –productivitat, justícia i responsabilitat- lluny de ser lesives per a l’activitat econòmica, en són la seva mateixa condició de possibilitat i n’alliberen el seu potencial. El més elevat retorn econòmic, per tant, el podem esperar de la inversió en capital humà per la via de la universalització de la –bona- educació, la qual cosa es tradueix en competència comunicativa, consciència del bé comú i respecte incondicional del principi de legalitat.
