-Ara sortirà en Franco.
I Sortia. No fallava mai.
Una vegada, mentre escaldava un pollastre dins un ribell ple d’aigua fumejant per esplomar-lo, el pare va comentar:
-No hi ha cap més país que Espanya que tingui sucre, perquè en Franco està en bons tractes amb en Fidel Castro.
Tenia el ribell damunt la taula, que estava folrada de zinc i era grossa, situada ben enmig de la cuina. De part damunt hi havia un fluorescent que penjava d’un triangle de fils i en projectar la seva llum blanca damunt la superfície metàl·lica semblava glaçada. Jo llavors amb prou feines sabia qui era en Fidel Castro, que feia poc que havia derrocat la dictadura d’en Batista i pujat al poder a Cuba. El pare va explicar que Espanya havia patit un bloqueig internacional després de la Guerra Mundial, i que llavors hi faltava de tot, i per això, perquè ho havia patit en la seva pell, en Franco continuava tenint relacions amb en Castro, tot i ser comunista, malgrat l’embargament decretat contra Cuba, que s’havia agreujat per mor de l’anomenada Crisi dels Míssils. D’això dels míssils jo també en sabia molt poc, tot just que Rússia podria llençar bombes contra Amèrica des de Cuba, la qual cosa degeneraria en la destrucció del món, perquè per exemple una sola bomba H bastaria per esborrar del mapa tota Menorca. Calia estar en Gràcia de Déu per si el món s’acabava i ens feien el Judici Final.
Un altre dia el pare va dir que en Franco havia estat molt llest de no entrar a la Guerra Mundial, perquè Espanya ja havia sofert «una guerra» i estava destrossada, i si hi hagués entrat hauria quedat totalment destruïda. A mi em deien sovint que llavors hi havia molta fam, i que si trobava un tros de pa enmig del carrer l’havia d’aixecar i besar, perquè durant la guerra no n’hi havia, i perquè el pa era Déu. D’altra banda, en Franco era com el pare de tots nosaltres. Hi havia un retrat seu dins el menjador de l’hostal i també dins les aules del col·legi, on ens ensenyaven que era el Cabdill i tenia cura de tots nosaltres, i que per això hi havia llum a la finestreta del seu despatx durant tota la nit, perquè mai no dormia, sempre estava afanyant-se pel nostre benestar. Amb tot això jo pensava que en Franco no moriria mai, que sempre hi seria. Era el nostre salvador i la gent no es cansava de repetir una frase que feia:
-Avam quan mai hi havia hagut tanta pau a Espanya?
