Ja Plató posa en el centre de la seva reflexió a la República el concepte de Justícia –en grec, «diké»- i atribueix a la seva manca el gruix dels mals socials i de les desgràcies humanes. La paraula es predica per un costat respecte del conjunt del cos social, i per l'altre de les disposicions i conductes humanes en tant que relatives a la consciència i responsabilitat personal en relació a les qüestions comunitàries. El comunitarisme –la vida humana no és possible més que en el marc de la «polis»- dels autors grecs els feia prioritzar el primer dels dos sentits esmentats, subordinant la felicitat individual a aquell propòsit. Però la dimensió política de la justícia resultava clara, i era posada com a condició de possibilitat de la vida bona i de la virtut que es deriva d'ella. D'aquí la necessitat de dissenyar un projecte de societat justa -República- que fes impensable la repetició de la tragèdia socràtica –l'home més savi i just de Grècia executat per part dels seus conciutadans-.
L'intel·lectualisme platònic el porta a vincular coneixement i virtut, i a establir un projecte de «paideia» –educació- en vistes a la realització de l'esmentat concepte de justícia. La modernitat ha capgirat els termes en el sentit de prioritzar la referència individual per damunt de la política, però la realitat és complexa, i no dona totalment la raó ni a uns ni als altres. La relació comunitat-individu és dialèctica, i no es pot reduir cap dels dos extrems a la veritat de l'altre, sinó que els hem d'entendre com a dos moments necessaris que es pressuposen entre si i es requereixen mútuament.
En ser l'home un «animal polític», la realitat social ha de ser objectivament considerada, tant en sentit teòric com pràctic, i s'ha de vincular al mateix temps a un determinat concepte de praxis humana en virtut del qual allò que es considera realitat objectiva es troba –almanco potencialment- en procés permanent de transformació conscient i lliure.
La història humana és la història de la conquesta de la llibertat, però no en un sentit només individualista, sinó de construcció d'una nova realitat social humanitzada, de la mateixa manera que la humanitat es troba en procés de ser políticament objectivada i realitzada. Però això no és possible sense superar el paradigma de l'«individualisme possessiu» que s'ha convertit en hegemònic en certs contextos de la modernitat.
La «vida bona» requereix d'una societat justa però al mateix temps d'una personalitat ètica per part dels seus membres, sense que sigui possible esbrinar quina cosa va abans i quina va després. El que sabem és que la unilateralitat no és possible, ni podem aspirar a societats justes sense individus justos, però tampoc a l'inrevés. Cal emfatitzar la dimensió política de la justícia i la seva irreductibilitat a la suma de pràctiques individuals relatives als propòsit del benefici individual.
Només quan els ciutadans es proposen contribuir conscientment a la construcció d'una societat objectivament justa, aquesta possibilitat es torna real –en aquella mateixa mesura- i es transforma en realitat històrica instituïda, social i objectiva. Així, per a la idea de justícia social no serveix el principi de la rendibilitat econòmica immediata –línia aporètica-, ja que aquesta mateixa individualitat es troba prèviament condicionada en els seus interessos. Només el reconeixement incondicional i previ de la dignitat humana es pot establir com a principi ètic de validesa universal i necessària; i, des d'aquest reconeixement contribuir al desenvolupament –disposant de les condicions necessàries- de les persones que formen part del cos social –avui globalitzat-.
Invertir esforços en fer possible el previ reconeixement i desenvolupament de la realitat personal integral és condició primera per a una teoria política de la justícia social.
