Un gànguil és un ca que corre com un llamp, ve a ser com el nostre ca de conills, sec, magre com una canya, no té més que pell i ossos. Que algú sembla un gànguil, es refereix a una persona de cames llargues, sense un gram de xua, molt ràpida quan arranca a córrer.
Diferent era el significat que li donàvem d’al·lots, quan un company corria i els seus moviments eren descompassats i desgarbats, dèiem que «Corre com un gànguil». Res a veure amb la perfecte tècnica de carrera dels atletes que corren a tot drap, com una exhalació i amb lleugeresa als JJOO, on has de ser ràpid com una bala i córrer a cent per hora. En els esports amb pilota també has de fer els moviments tècnics a màxima velocitat, anar a tota pastilla.
Impressionant la complexió física dels atletes i nedadors, autèntics bigals, si els tinguéssim al davant exclamaríem: Quin tros d’home/dona! Per ser olímpic has d’ésser de bona soca, robust, fort com una roca, dona gust admirar-los plens de vigor i vitalitat, amb voluntat de ferro aconsegueixen estar com un toro.
Vivim en l’època daurada de l’esport, afortunadament qui més qui menys en fa, la nostra societat està esportivitzada. Passejant pels carrers es nota els que van al gimnàs, tot esquena i fibra, exuberància muscular reservada abans als que tenien per ofici traginar càrregues de pes a coll, com els bastaixos.
Els Jocs són la màxima expressió competitiva, la lluita per la victòria no és suficient, a demés has de fer marca, rompre el rècord. Segons una enquesta del CSD, al 68% dels que fan esport els agradaria que el seu fill/a arribés a professional.
Si corre a tota castanya, es doblega com una gimnasta, té l’habilitat i precisió del jugador de bàsquet i està dispost a dedicar milers d’hores a entrenar metòdicament... De moment apunti’l a fer deport...
