«Amb aquesta ridícula mania nostra de canviar els noms dels carrers segons els aires polítics que bufen… » (Francesc de B. Moll Obres completes. I Pàg. 37 Editorial Moll, 2003)
M’encanta llegir els escrits autobiogràfics de l’insigne filòleg ciutadellenc, Francesc de B. Moll: «Els meus primers trenta anys» (1970), «Els altres quaranta anys» (1975). Un tresor que convé conèixer, gaudir i divulgar. La seva magna obra, en col·laboració amb A.M. Alcover, «Diccionari català-valencià-balear» (1930), és un treball impressionant que sempre haurem d’agrair. No ens podem imaginar les riqueses que amaga el passat, ofuscats per tantes urgències del present o per totes les incerteses del futur. Sense l’art de la narració, l’ahir esdevé un cabal immens que s’esmuny silenciós pels claveguerams de l’oblit. La vida humana és tridimensional: passat, present i futur. Quan només tenim present, es torna unidimensional. Per açò, si badam sols ens restarà un ara i aquí pla, fosc, incomprensible.
Conta en Moll que vivia de petit al carrer del Nord, dit així pel fet que es troba a la banda de tramuntana. Aquell mateix carrer es va anomenar carrer d’Estanislau Figueras al temps de la República (1931). I després de la Guerra Civil (1939) va canviar el nom per General Sanjurjo (a Maó també n’hi havia un, que ara es diu Camí des Castell). No li feia gens de gràcia que el carrer hagués perdut diverses vegades el nom que recordava dels seus primers anys d’infantesa. I és que la política i la llengua solen anar entremesclades. Depenent de qui comanda, ara bufa per aquí, ara bufa per allà. Fins i tot avui, la cosa va que fibla.
Llegim notícies i polèmiques relacionades amb la llengua, moltes alarmistes i molt poques optimistes. Com si català i castellà fossin enemics incompatibles, que per poder guanyar un, ha de perdre s’altre. No passin pena. El català i les seves variants dialectals no desapareixeran. Basta un poc de seny. L’any 1960, el parlaven 6,4 milions de persones. Avui som 10 milions de parlants. La manipulació política de la llengua (igual que passa amb la cultura, la televisió, l’esport o qualsevol altra activitat humana) és una desgràcia que embulla i crea malestar. No em referesc a la política noble que ajuda a viure millor; més tost, la política entesa com un negoci que fan alguns espavilats, venent somnis esbojarrats i alimentant greuges. Proposen uns Països Catalans (seria igual Países Castellanos) que ultrapassen l’àmbit lingüístic. Entitat política independentista que trenca el marc constitucional. Són antics aquests intents de ruptura, els deliris de persecució i un victimisme que quasi sempre produeix rèdit econòmic. Si les llengües no poden conviure, com conviuran les persones que les parlen? Hi ha partidaris de la imposició i la censura disfressats de defensors d’una bona causa. Salvador de la llengua sona a salvador de la pàtria. Però en aquest cas, col·laborar fa guanyar i competir fa perdre.
Les llengües s’han d’estimar totes i fer-les servir perquè puguin comunicar-se els parlants diversos amb pau i llibertat. Amb respecte i entusiasme per aprendre-les i per enriquir-se mútuament. Si la intolerància augmenta, cadascú es tanca al seu forat i no surt. A qui estimes més, a ton pare o a ta mare? No caiguem en cap llenguafòbia.
Deia en Francesc de Borja Moll que no li agradaven els canvis que es feien als noms dels carrers «segons els aires polítics que bufen». Des de 1983, l’antic carrer del Nord es diu Avinguda Francesc de Borja Moll. Un homenatge ben merescut. Crec que, en el seu dia, el va alegrar molt aquest reconeixement. Hem de ser comprensius amb els canvis. La vida dona moltes voltes. Res no dura per sempre. I ja sabem que el vent bufa allà on vol.
