Pedro Sánchez ha lligat el seu futur polític al que passi a Catalunya i, vistos els antecedents, la jugada és d’alt risc. Resignat a perdre les eleccions a la resta d’Espanya, s’ha posat en mans dels nacionalistes catalans, pagant a preu d’or la seva investidura, destruint pel camí la seva credibilitat personal i convertint el PSOE en un apèndix a major glòria del líder.
La continuïtat del president espanyol penja d’un fil que ERC o Junts poden tallar en qualsevol moment. El partit d’Oriol Junqueras, en plena escissió, ha promès els vots per investir al socialista Salvador Illa com a president de la Generalitat per 155 monedes de plata, com diria Gabriel Rufián, encara que estan tan dividits que ningú no pot garantir que els seus diputats mantenguin la disciplina.
Junts, en un atac de banyes per quedar a l’oposició —es pensen, des de temps de Jordi Pujol, que tenen un dret diví per governar Catalunya— es prepara per fer-ho saltar tots pels aires. El seu líder messiànic, Carles Puigdemont, amenaça de tornar a Espanya i presentar-se al debat d’investidura per forçar la seva detenció. Un cop d’efecte que, a parer seu, impediria moralment a ERC votar al PSC.
El de Waterloo, que no s’ha distingit fins ara per la valentia a l’hora d’assumir les conseqüències dels seus actes, sap que només li queda retre comptes davant de la Justícia per un delicte de malversació i, en el pitjor dels casos, estarà poc temps a presó. Suficient, però, per organitzar la performance. La resta d’il·lícits comesos el 2017 s’han esborrat del mapa amb la reforma del Codi Penal primer i l’amnistia després.
Pedro Sánchez oblida, però, que en la carrera per satisfer els socis catalans es poden rompre els ponts amb la resta de partits que sustenten la seva precària majoria al Congrés i, fins i tot, dins el PSOE. Com s’ha d’acceptar un finançament a la carta per a Catalunya quan fa deu anys que està caducat el model que s’aplica per a la resta?
