Beure gin i cantar 'Un senyor damunt un ruc'

Amb el pas del temps i segons les circumstàncies, paraules i fets, a més del significat o funció original, n'adquireixen, tal com he dit, d'altres de nous. Les persones tenim la facultat de donar-los un contingut més ric del que tenien en un principi. A Menorca, el gin i la cançó «Un senyor damunt d'un ruc» en són dos bons exemples.

Quan un grup de menorquins, dintre o fora de l'illa, prenem junts un gin, participam, conscientment o no, en un ritual que mos dona seguretat, que mos fa sentir units, membres d'un mateix món, petit i confortable, d'una mateixa comunitat, en la qual, bé que moderadament, immergim la nostra individualitat, que mos allunya d'aquesta por tan humana de sentir-nos sols.

Molts admiradors de la nostra illa, barcelonins, madrilenys o gent procedent d'altres terres, ben freqüentment, quan es prenen un gin amb nosaltres, la gent de l'illa, entren en un ritual similar a l'anterior. Ells no són menorquins, però a través de l'acte de beure gin amb nosaltres mos manifesten clarament la seva simpatia, l'afecte que senten per Menorca i els qui l'habitam.

I què podríem dir d'«Un senyor damunt d'un ruc?». De fet allò mateix que acabau de llegir just ara. Quan un grup de menorquins cantam aquesta cançó, emblemàtica per a nosaltres, mos entra una alegria gairebé infantil, una sensació física i psíquica pròxima a l'estat d'eufòria. És com si cadascú de nosaltres sortís de si mateix i passés, en certa mesura, a formar part d'una realitat que el sobrepassa individualment i en la qual s'hi troba molt bé.

Així, idò, fets aparentment insignificants com són beure gin o cantar «Un senyor damunt d'un ruc» mos reforcen, poc o molt, la consciència de la nostra identitat com a menorquins.