Amb el temps, no són poques les paraules integrants d'una llengua que deixen d'usar-se i desapareixen. D'altres, en canvi, segueixen vives, i poden guanyar, a la vegada, més significats. I no passa només amb les paraules. La sardana, per exemple, de ball comarcal, de fet lúdic, va adquirir, també, no fa gaires generacions, un caràcter d'afirmació de catalanitat. Una cosa semblant la trobam actualment amb la proliferació de les torres humanes que s'han anat escampant per tot Catalunya. I què me'n dieu del cas del Barça, tan comparable als dos exemples que acab de comentar?
Bé, així com a Catalunya el Barça és més que un club, a Menorca el gin és més que una beguda, i «Un senyor damunt d'un ruc» més que una cançó.
Amb el pas del temps i segons les circumstàncies, paraules i fets, a més del significat o funció original, n'adquireixen, tal com he dit, d'altres de nous. Les persones tenim la facultat de donar-los un contingut més ric del que tenien en un principi. A Menorca, el gin i la cançó «Un senyor damunt d'un ruc» en són dos bons exemples.
Quan un grup de menorquins, dintre o fora de l'illa, prenem junts un gin, participam, conscientment o no, en un ritual que mos dona seguretat, que mos fa sentir units, membres d'un mateix món, petit i confortable, d'una mateixa comunitat, en la qual, bé que moderadament, immergim la nostra individualitat, que mos allunya d'aquesta por tan humana de sentir-nos sols.
Molts admiradors de la nostra illa, barcelonins, madrilenys o gent procedent d'altres terres, ben freqüentment, quan es prenen un gin amb nosaltres, la gent de l'illa, entren en un ritual similar a l'anterior. Ells no són menorquins, però a través de l'acte de beure gin amb nosaltres mos manifesten clarament la seva simpatia, l'afecte que senten per Menorca i els qui l'habitam.
I què podríem dir d'«Un senyor damunt d'un ruc?». De fet allò mateix que acabau de llegir just ara. Quan un grup de menorquins cantam aquesta cançó, emblemàtica per a nosaltres, mos entra una alegria gairebé infantil, una sensació física i psíquica pròxima a l'estat d'eufòria. És com si cadascú de nosaltres sortís de si mateix i passés, en certa mesura, a formar part d'una realitat que el sobrepassa individualment i en la qual s'hi troba molt bé.
Així, idò, fets aparentment insignificants com són beure gin o cantar «Un senyor damunt d'un ruc» mos reforcen, poc o molt, la consciència de la nostra identitat com a menorquins.
