Aquí hi ha un dubte pel que fa a l’origen del nom, hi ha qui diu que es deu a la fondària de la cala, on jo he vist un petrolier de dimensions considerables, devers l’any 1959, però també hi ha una versió derivada de l’existència d’una font d’aigua dolça a la seva colàrsega. En qualsevol cas, sempre he pensat que la meva tendència al dubte sistemàtic – allò d’en Descartes al «discurs del mètode»-, prové de la decisió d’anar a nedar a Calesfonts o al Moll d’en Pons, equidistants de la porta de ca meva.
Així com a Cala Corb predominaven les tèquines, a Calesfonts la presència dels bots culers i els llaüts era quasi total. He llegit que els pescadors d’aquesta cala es dedicaven, bàsicament, a la pesca amb palangre, que comportava sortir del port i fer bastant viatge.
Hi havia vàries famílies de pescadors que vull recordar. Una eren els Reynés, d’origen mallorquí però ben arrelats as Castell i a Maó. Record en Xec, n’Alfonso, en Felipe i en Jaume. Altra família va ser la dels Ensenyat, també d’origen mallorquí, composta pel pare de nom Ignasi i els seus fills Ignasi i Lluís i una tercera eren els «Miquelillos», de llinatge Preto, un era en Miquel, amb els seus fills en Leandro, en ‘Berto’-Liberto-, i en ‘Siano’- Luciano. Un altre «Miquelillo», en Ramiro va ser un personatge del que se’n conten moltes i molt divertides anècdotes. Finalment, els «Coreanos», de llinatge Albiol, d’origen ciutadellenc amb dos fills en Josep (Antoni) i en Paco.
El personatge més destacable de Calesfonts, al meu parer, va ser en Paco «miquelillo», mestre d’aixa, autor de la primera barca feta per a passejar turistes, «El Menorquín», pintat de groc, com a color des Castell. Vull recordar, també, el seu fill Delio, pescador de primera línia.
En Paco, amb més de 75 anys va tenir la humorada de construir una barca de notables dimensions a una tanca de Trebalúger, que uns pocavergonyes li van cremar.
