Quan se’t mor un escriptor que admires i has llegit profundament resulta més o menys fàcil improvisar una ressenya sobre la seva obra, però quan se’t mor un amic que a més era un gran escriptor, la part humana pesa més i el que et surt del cor és recordar la vostra relació, les vivències personals, comunes i compartides.
El problema és que la tristor t’ennuega, que et sents tan afectat i a més ho vols fer tan bé que, forçat per la immediatesa, et quedes bloquejat.
Vaig conèixer Àlex Susanna fa molts anys i crec que a ell li hauria agradat més que parli ara d’alguns aspectes de la seva obra perquè, aprofitant el títol de Raymond Carver: «De què parlam quan parlam de poesia?», vam mantenir moltes converses navegant o caminant pel camp on coincidíem amb ell que vivim temps de confusió i s’està perdent el cànon.
Maurice Blanchot ja sentia inquietud pel tipus de lector (inculte, deia ell), cada vegada més habitual, que demana i espera facilitat.
Una vegada que vam anar en barca a Cabra Celada, vam parlar d’una sèrie de poetes que ens interessaven, però amb qui teníem algun punt discordant.
Ruy Belo, per exemple, deia que «poesia és complicació, desviament de la funció de comunicar», i la poesia d’Àlex Susanna el que sempre ha procurat és transmetre i comunicar, té una voluntat clara i antidiscursiva de recuperar el sentit humà de tot, vol fugir de la paraula supèrflua, «fer net les paraules de brutor», emprar pocs adjectius i versejar allò senzill, però essencial, amb un mínim de retòrica a fi de revelar «la suprema simplicitat de les coses».
És una poesia de l’existència que parteix de l’experiència quotidiana i mostra un realisme exempt de barroquisme o metàfores.
Crec que Àlex Susanna no podia viure sense escriure perquè per a ell l’escriptura era una forma raonada, apassionada, especulativa, d’ordenar el caos i d’existir més intensament. Com vam estar comentant una vegada que vam pujar dalt la Mola de Fornells, els dies escrits són més viscuts.
En totes les seves obres sempre hi ha un gran treball d’elaboració formal, de domini del llenguatge, però ell fuig dels malabarismes buits i els focs artificials.
En la seva poètica hi ha paraula viva, sentiment, i sobretot un gran hedonisme que es manifesta en plaers com contemplar un bon quadre, escoltar una peça de música, assaborir un bon vi o passejar per la naturalesa.
En els seus llibres es mostren tots els aspectes de l’experiència humana, des de les més íntimes circumstàncies d’allò que els francesos denominen fait divers, fins a la rememoració i recuperació proustiana de determinats moments.
L’assagista i poeta Joaquim Magalhães parlava de la necessitat de «tornar a allò real a través de l’articulada afirmació de les paraules comunes, a la narrativa d’experiències privades, a la melancolia desencantada, a la consciència de la tradició», i crec que a Àlex Susanna, que d’açò en sabia molt, aquest nou realisme el va dur a la poetització de tots els dominis de la vida i a una relativització dels grandiloqüents patrons que han marcat i dirigit una certa poeticitat.
En la seva, s’hi apreciava cada vegada més un estil net i depurat, que fugia de la retòrica postissa i cercava un tipus d’enunciat més col·loquial i directe, a fi d’aconseguir la representació més clara, però també suggestiva, de la vivència personal.
La poesia d’Àlex Susanna deambula per llocs diversos del món, es recrea en obres d’art que queden reflectides en aquell procés literari que es denomina ècfrasi, i reflexiona, de forma serena i lúcida, sobre el sentit i la fugacitat de moltes coses del món.
Té un cert to antiromàntic, tot i que també té imatges, com la del poeta passejant pel bosc o mirant l’infinit des de dalt la muntanya, que recorden la iconografia romàntica, però sobretot té una clara voluntat de dir el món a partir de situacions concretes, fugint d’abstraccions i creant una escenificació d’experiències, una fenomenologia de la quotidianitat que, pel seu finíssim prosaisme, recorda algunes vegades Nuno Júdice i Vasco Graça Moura.
Sembla una forma de resistència a la banalitat d’aquesta societat en què tot va de pressa, canvia, es consumeix i desapareix.
La d’Àlex Susanna és una poesia que no abandona el seu pla simbòlic, però que respon a una humanista sensibilitat i cerca, per damunt de tot, la imatge plàstica, definidora, com a via de coneixement.
Formalment, jo assenyalaria els diversos ritmes respiratoris que hi ha i destacaria que els seus poemes són artefactes verbals que plasmen trossos de vida, seqüències d’episodis vivencials que estan per damunt de tota aquesta faramalla que anomenen post-modernitat i parlen, poèticament, de l’ésser humà amb una absoluta vocació d’autenticitat.
Els grans temes hi són destil·lats a partir de petites experiències que constitueixen una reflexió sobre la vida, el món, el pas des temps, i s’expressen, harmònicament, amb un treball minuciós de conjuntar fons i forma per abastar l’intricat rerefons de la realitat.
La poesia d’Àlex Susanna té aquell deix de «sentiment del temps» que trobam en Ungaretti i dissecciona aquesta època de crisi, caracteritzada, entre d’altres coses, per la pèrdua de valors, la deshumanització de les relacions personals i la saturació mediàtica de la banalitat. Un món immers en l’«era del buit», que va dir Lipovetsky, i de «pensament dèbil», que va denunciar Gianni Vattimo.
L’amic Àlex Susanna, a part de poeta, també era un gran dietarista, un bon traductor i, sobretot, un home de país que no anava de redemptor, però estimava tant Catalunya, i açò em consta i en don fe, que volia ajudar a regenerar-la i alçar el nivell de la seva cultura. Sempre va tenir, i ho dic en el millor sentit de la paraula, una clara vocació d’intervenció cultural per fer de Catalunya el país que podria ser.
Més que culturalista, jo diria que era un home culte, de manifesta filiació anglòfila, i les referències que fa, les citacions que apareixen en els seus llibres, no són cap pàtina intel·lectual, sinó vida llegida, lletra viscuda.
És evident i notòria la importància de la pintura i la música dins la seva obra. De fet, molts dels seus poemes crec que volen ser com quadres i també hi una gran presència de la geografia, del paisatge.
En un poema titulat País diu: «Com m’agrada anar-te descobrint, / territori inconegut, però no incògnit...» i record especialment poemes que parlen de Menorca com: «Illa», «Amanda» (que era el nom del seu llaüt) i «Camí de cavalls» que ens va dedicar a la meva dona i jo.
Ara que la mort se l’ha emportat i l’evoc, pens en un dia que navegàvem pel nord de l’illa i feia bon temps, però de forma sobtada, violenta, es va anar alçant un vent tramuntanal que va convertir els famosos versos d´Ausiàs March: «Bullirà el mar com la cassola en forn» en una tempestuosa realitat.
En qüestió de poc temps, les ones eren tan grosses que l´aigua entrava i sortia al seu antull pels embornals. Anàvem xops. El llaüt avançava a empentes i brandades sacsejat amb ferocitat. Asseguts tots dos a popa, Fornells no arribava mai, però en un moment d’exaltació romàntica, n’Àlex em va dir:
-Ponç, t’imagines si ara sonessin la «Cavalcada de les Valquíries», de Wagner?
Jo, de la Menorca profunda, més prudent i preocupat, li vaig contestar:
-Mentre no ens toquin el «Rèquiem» de Mozart...!
Li quedaven anys per viure i llibres per escriure, però fatalment i abans d’hora, el «Rèquiem» ha acabat sonant.
