Joana Gomila viu millor de la política ara que fa un any. Entre el sou de diputada, el complement de portaveu suplent i els triennis com a funcionària li corresponen 5.118,54 euros bruts cada mes, gairebé tant com el president del Parlament. El sou de batlessa de Ciutadella, en canvi, no arriba als 3.200 euros i dona més maldecaps. Fins i tot quan ja no l’exerceixes.
No és només que et puguin treure de la feina d’un dia per l’altre amb una moció de censura, que els compromisos protocol·laris es mengin el teu escàs temps lliure, que passi alguna desgràcia baix el teu mandat, o que qualsevol vesí et vengui a tota hora amb els seus problemes. És que pot arribar el Tribunal de Comptes, nou anys després, a exigir que avalis amb el teu patrimoni personal 66.000 euros que no vas reclamar a una entitat que va rebre una subvenció pública indeguda.
Que els polítics tenguin una responsabilitat personal quan prenen decisions que són lesives per a l’interès general -o quan no exigeixen la seva restitució dins els terminis legals- té la seva lògica. El que no té sentit, però, és que els processos per resoldre aquestes irregularitats s’allarguin més d’una dècada i deixin fora de responsabilitat els alts funcionaris de la institució, com el secretari o l’interventor. D’ells s’espera que donin les instruccions pertinents als polítics de com procedir, d’acord amb la llei, davant una subvenció mal donada.
El que tampoc no té lògica en aquest país és l’esquema de retribucions dels càrrecs polítics, amb els ajuntaments com l’administració que pitjor paga els seus representants, i les diferències que hi ha amb els diputats i senadors que no han de justificar la seva dedicació exclusiva. Càrrecs electes que es reparteixen com agraïment pels serveis prestats o com a sous que, en realitat, paguen la feina que es fa dins el partit polític. El mateix amb els seus assessors. No esperin, però, que ho arregli qui viu precisament d’açò.
