Movent-se entre el dubte i l’error, ERC sembla que sotmetrà a les bases del partit la decisió de donar o no donar suport a la candidatura de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. No m’estranya coneixent la història del partit, però no crec que necessàriament sigui aquesta una solució més democràtica que la presa per uns òrgans representatius degudament elegits pels qui en són membres. 8.700 militants (els que ara té ERC) són molts més que els que componen els seus òrgans directius, però tampoc s’acosta als 5,8 milions d’electors que van votar ERC a les darreres eleccions. Per això dic que aquests recursos a la democràcia assembleària, si bé semblen molt més democràtics, no necessàriament ho són, però sí que són una manera còmoda de descarregar-se de la responsabilitat de decidir que, al seu dia, els militants van concedir democràticament als elegits per governar el partit.
Comprenc, atesa la gran transcendència de la seva decisió, que els dirigents d’ERC dubtin a l’hora de donar els seus vots a Illa, que alçarien el PSC a la presidència de la Generalitat, però ¿quina és l’alternativa a aquesta elecció? ¿Apuntar-se al desig de Puigdemont i de Junts de bloquejar la legislatura per provocar unes noves eleccions a l’octubre? M’estranya que ERC no vegi clarament que Junts només aspira avui a bloquejar la legislatura per forçar noves eleccions en les quals potser un Puigdemont ja amnistiat i una eventual candidatura unitària amb ERC impedeixin que Illa torni a ser el primer candidat. Però les preguntes que sorgeixen immediatament són les següents: ¿acceptarà ERC diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari? ¿Defenestraran els afiliats d’Esquerra a Junqueras alhora que eleven Puigdemont a la presidència de la Generalitat?
El cert és que tot passa pel dilema d’ERC, però el dilema no és només «Illa o bloqueig», sinó «Illa –ara o després d’unes noves eleccions– o difuminació d’ERC en una candidatura única encapçalada per Puigdemont o per algú de Junts». No crec que hi hagi una altra alternativa a aquestes dues. Per això, la meva pregunta —i la que haurien de fer-se els afiliats d’ERC a l’hora de decidir— és si els semblaria bé un escenari en què ERC acceptés diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari tot defenestrant Junqueras alhora que eleven Puigdemont a la presidència de la Generalitat.
Una resposta positiva a aquesta última pregunta només tindria sentit si els afiliats a ERC estiguessin convençuts que el seu partit voreja l’abisme, cosa que dubto que sigui així, si ens atenim als resultats d’un estudi recent que ha publicat el professor de Ciència Política de la Universitat de València Juan Rodríguez Teruel.
En efecte, aquest professor, prescindint de les enquestes i acudint a les dades contrastades, observa que ERC és avui un dels partits més sòlids, des de punt de vista organitzatiu, de la política espanyola, i és el partit català que més s’ha beneficiat políticament del procés. És la segona força més gran en nombre d’afiliats de Catalunya (després del PSC) i la sisena d’Espanya, amb uns 8.700 afiliats declarats, que produeixen al voltant d’1 milió d’euros d’ingressos estables. Més encara, posseeix la representació local més homogènia de la política catalana, sent el partit amb més nombre de regidors després de les eleccions de 2023. I és, a més, una organització que depèn menys d’un lideratge carismàtic com el d’Oriol Junqueras, cosa que, paradoxalment, reflecteix un alt grau d’institucionalització organitzativa. Dit d’una altra manera: la supervivència del partit no depèn avui de cap dels seus líders actuals. I això hauria de donar marge per pensar a llarg termini en un moment complicat. En aquest context cal observar que els pèssims resultats electorals obtinguts el 12 de maig van ser, no obstant això, un dels millors en la història recent del partit.
La situació d’ERC contrasta, en canvi, amb la del seu adversari, Junts, que obtenia al maig el segon pitjor resultat d’unes autonòmiques en l’espai de CiU (i el tercer pitjor de tota la sèrie històrica d’eleccions a Catalunya des del 1977 a qualsevol nivell). Aquest partit compta oficialment amb uns 6.000 membres, encara que les votacions importants dels darrers anys suggereixen que els militants actius no arriben a la meitat d’aquesta xifra. I la seva modèstia organitzativa s’agreuja amb la força de lideratge carismàtic del creador del partit. Seguint Isaiah Berlin podríem dir que Junts té Puigdemont, però «només» té Puigdemont.
Aquesta realitat implica que, de no fer-se amb el govern de Catalunya, Junts és el partit amb major risc de desestabilització organitzativa en aquests moments a Catalunya, especialment si el seu líder compleix la promesa d’abandonar la política després d’un fracàs de la investidura. El que no sabem si la complirà –com tantes altres vegades!—. Està, doncs, en joc l’herència de l’espai electoral de CiU.
Amb aquest escenari que he dibuixat, ¿pot ERC acceptar diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari? Decidir-se per defenestrar Junqueras i promocionar Puigdemont voldria dir que els actuals líders del partit independentista fan una lectura molt més pessimista per al seu futur de la suggerida per les dades anteriors.
Comprenc, doncs, —i queda molt bé davant del seu electorat— que, per tancar el pacte amb el PSC, ERC exigeixi una sobirania fiscal que permeti a Catalunya recaptar, gestionar i liquidar tots els impostos, i que amenaci dient que «sense acord de sobirania fiscal no hi haurà investidura d’Illa», però aquest «tot o res» al qual el Govern d’Espanya (encara que sap que s’hi juga seguir a la Moncloa) no hi accedirà en els termes que pretenen els republicans, si bé pot accelerar la caiguda de Pedro Sánchez, no evitarà l’anorreament d’ERC. I l’alternativa a un govern de Pedro Sánchez amb el PSOE a Espanya obrirà un panorama clarament pitjor per al futur d’Esquerra Republicana a Catalunya. I, en definitiva, per al nacionalisme català.
