A l’Època Medieval el poder polític (terrenal) es considerava subordinat al poder espiritual (vida eterna), de manera que l’autoritat del Papa es situava per damunt de la del mateix Emperador en qüestions doctrinals (que acabaven essent totes). Amb el pas a la modernitat (Renaixement) es volgué recuperar el model clàssic en el context del qual la Política (el govern de la ciutat) es regia de manera autònoma, el paradigma de la qual seria –a partir del XVII- el de la «Nova Ciència» que explicava la realitat natural i social atenent a la seqüència de causes i efectes, coneixement que proporcionava –així es veia- a l’home el domini sobre el seu entorn en termes d’increment del «poder».
Això permeté a Maquiavel el.laborar una teoria referida a l’assoliment i preservació no ja del domini de l’home sobre la natura –físic- sinó al de l’home sobre l’home –polític-, útil per a aquell que li pertocava la responsabilitat –i el risc- de convertir-se en Príncep. En resultar la funció del Príncep intransferible a la dels súbdits, els fins de la seva acció no necessiten ser justificats, i els mitjans que són requerits per a l’assoliment dels mateixos es subordinen a la consecució d’aquells fins, en el benentès que la perspectiva adoptada és la del conjunt del cos polític: preservar el cap és preservar la totalitat de l’organisme. No hem de situar el pensament de Maquiavel dintre de les coordenades «republicanes» que vindran de la mà de la Il.lustració del XVIII, ni del que avui entendríem per idea –o ideal- de ciutadania democràtica.
El que deixa Maquiavel per a la posterioritat és una concepció de la teoria política de caire «científic», ubicada a les antípodes –per reacció- de la sacralització i tutela eclesial: és com si la connexió física –que encara es pot veure en molts edificis del cascs antics de les ciutats- del Palau del Rei s’hagués d’establir no amb el Palau de l’Arquebisbe, sinó amb la de l’assessor –tècnic- en ciències polítiques. Aquest canvi de paradigma comportava un trasbalsament de fons, obrint el pas al que avui coneixem com a Modernitat, tant amb les seves virtuts –secularització, trencament dels estaments medievals- com defectes –hegemonia de la «raó dels mitjans»-. Els defectes de la modernitat l’han portada al seu ocàs, tot i el seu caràcter emancipador.
La crisi de la modernitat deriva del fet d’haver desenvolupat –unilateralment- la racionalitat instrumental. No es pensa l’activitat política des de la concurrència discursiva de diferents alternatives tant per a la gestió com per a la transformació de la realitat social que afecta els ciutadans i els projectes compartits de convivència i desenvolupament humà, essent per a tal propòsit necessari el recurs a unes eleccions lliures i igualitàries -el resultat de les quals ha de ser una atribució legítima de les eines del poder-.
L’acció discursiva no té com a objecte el contrast argumentat de propostes socials justes, i el seu mitjà no és l’alternança en la gestió del poder institucional en funció de la bondat de les idees respectives; sinó a l’inrevés: la finalitat són les eleccions –tantes com calgui– sota el propòsit últim d’accés al poder –en termes personals i partidaris–, i el mitjà són els discursos dissenyats –a l’estil de Maquiavel– per a l’anorreament de l’adversari –si no enemic–, desprestigiant-lo en la seva condició personal -i familiar-.
No es posa el poder al servei de la política, sinó la política al servei del poder. Això tindrà un preu –no tant en el curt com en el mig i llarg termini– per a la Democràcia, per a la Política, i per a la convivència, cost que es manifesta ja en les formes creixents de desencís, d’abstenció i de recerca insistent dels extrems.
