Diu la llei d’amnistia que és un recurs polític per abordar un conflicte polític. Conscient del seu cost, s’autodeclara valenta. I una mostra de respecte als ciutadans. A milions de ciutadans. No resol el conflicte, és clar, però l’acosta al terreny de joc de la democràcia.
Però hi ha jutges i fiscals que, en comptes de limitar-se a aplicar-la, que és la seva feina, estudien com eludir-la. Com desafiar-la. La llei s’ho devia veure venir perquè deixa caure que la funció del Poder Judicial és fer complir el que dicta el Legislatiu. Elemental. Sánchez s’ha fet sensible al lawfare. En parlar de mi, no ric.
La llei recorda que les Constitucions francesa, italiana i portuguesa recullen l’amnistia, que Alemanya, Bèlgica, Irlanda o Suècia n’han aprovat més de 50 els darrers 75 anys; que en fan esment normes espanyoles i tractats internacionals, com per exemple la llei de policies locals de les Illes Balears de 2005, sense que ningú se n’hagués escandalitzat mai.
La llei posa al mateix sac actuacions i interpretacions diametralment oposades, com féu l’amnistia del 77, l’aplicació de la qual, per cert, va ser declarada constitucional. Respecta els límits establerts pel Tribunal de Justícia de la UE i el Tribunal Europeu de Drets Humans, evitant que se tracti de terrorisme el que no ho és per ningú (com ha recordat Suïssa), i distingint entre la malversació que reporta un benefici personal, que la Comissió de Venècia considera corrupció no amnistiable, de la que consisteix en destinar fons públics a despeses declarades il·legals, remarcant que els fets amnistiats consistiren en la celebració de consultes populars. I és que d’això parlam, per l’amor de déu!, de dues consultes populars, amb participació massiva, pacífica, beneïdes pel Parlament, el Govern i la gran majoria dels ajuntaments catalans. On sí hi ha guanys personals és en les infraccions urbanístiques que Prohens ha amnistiat, guanys que la llei consolida i multiplica.
Tanmateix, n’hi ha que malavegen per condemnar milions de catalans, per representació, en la persona dels seus líders, digui el que digui la llei. Potser n’hi ha i tot que entrarien a Catalunya com a Gaza.
