Ring... ring...
- Bon dia, qui és?
- Som en Rafel. Tindria uns minuts, vostè?
- De tenir-los, els tenc, en tenc per regalar i vendre. Però avui me trobes malament, fa cinc dies que començ un article sobre l’esquerra després de ses europees i no hi ha manera, posi el que posi, pens que sempre hi haurà algú que li caurà malament i jo, el que vull, és posar pau i seny.
- Pau i seny? O troba que hi ha guerra i follia?
- Què ho veus?, no hi ha manera de fer-ho bé, sempre hi haurà algú que s’ho prendrà per s’ansa que crema.
- A jo em passa igual, som un incomprès. La gent té un mal concepte de jo. El món no em compren i la societat la tenc en contra. Per açò li he telefonat, senyor Portella. Com que fa anys va escriure un article en la que em defensava, he pensat que és l’únic que pot entendre el drama d’aquests dies, quan arriba Sant Joan.
- Si no s’explica millor. Però em digui: com el puc ajudar?
- Comprensió, necessit comprensió.
- Digui, digui, no es posi així. Pel seu accent, deu ser ciutadellenc, vostè.
- Sí, ciutadellenc de pura cepa
- Es diu de soca-rel.
- Per soca, en Tomeu. Bono, li dic. Som sabater, sap, sabater de banqueta. Ja no en queden gaire, no. Faig feina a ca’n Pere Cortès. L’amo és republicà, sap. Jo som un poc anarquista. Duc una vida que ni està bé ni malament. Deu hores de banqueta... són llargues. Tenc un colomar i faig volar coloms, els fosquets vaig en es casino i feim un dominó amb els amics, el diumenge vaig a pescar a sa Falconera o partim amb els amigots a una cova a Cala en Blanes per fer un arrosset i cantar una estona. Tot anava bé, fins que muare va començar: Rafel, has de cercar al·lota, que ja tens trenta anys. En realitat en tenc vint-i-tres, però ses mares fins que no mos veuen casats no estan tranquil·les. Jo el que vull és partir a Cuba, com es germà. I fer fortuna. Ell s’ha fet ric, sap. Fa feina amb en Cabrisas i està la mar de bé. Viu al Cerro i té una caseta a playa del Este. Un èxit. Un dia li vaig provar de dir i quin disgust! Ni que m’anés a la guerra. Res que ella ho va fer venir bé per muntar una bereneta a s’hortal i va convidar es marquesos. No és que siguin marquesos de títol, són marquesos de llinatge. Va venir l’amo en Joan i sa filla i noltros tres, però com si fossim dos, perquè mon pare només està per la música i la política, toca es bombardí amb la banda i és directiu de La Obrera. Bé, que ho vaig veure tot d’una: açò és una tancada. Mon pare i l’amo en Joan es van enguitinyar república va república ve, ses dones van anar a fer una coca i jo vaig quedar tot sol amb na Maria. I que fa un jove de vint-i-tres anys? Un parell de requiebros ben fets. Mort vaig ser. A l’endemà, muare ja va si na Maria açò si na Maria allò. Que quedi clar que és molt bona al·lota. Jo no hi tenc res en contra. I guapa, guapa també. Però de l’església. No diré de cada dia, però estic segur que si en temps de mestre Joan haguessin inventat les confraries de la Immaculada, ella seria sa presidenta. Vols que et digui, Portella. Es cap d’una setmana ja vam anar a dinar a ca l’amo en Joan i, sense saber com, ja em tens festejant na Maria. Jo el que volia era anar a casino o al Gallo de Oro, amb els amics. Hala, a festejar. I saps lo millor? A ca na Maria passen el rosari cada dia. A més, s’hi afegeix es vesí, n’Antoni, aquell que ven avellanes i rosquilles i que és un entremaliat i llepon. Jo crec que son pare de na Maria me’l va posar darrere per veure què feia.
- És una història molt trista, sembla una telenovel·la turca.
- Què és açò?
- Perdó, ja sé que vivim temps històrics diferents. El que em deman és que si el 1884 no teniu telèfon com m’has pogut cridar?
- Senzill, tu ho escrius i ja està. Amb es mots, segons com els combinis, pot fer tot el que vulguis. Bé, que jo era molt d’anar a pescar. Anava a can Cap d’olla a comprar dues embostes de gambes i es diumenge de roquer a sa Falconera. Açò no ho diu, en Benejam. Tampoc diu que son amb sa banda i que cant amb La Popular. Segons ell, sembla que només m’agrada fumar puro, jugar a cartes i no estar esclau. Bé, resulta que a s’escala de Baixamar que diuen hi viu na Francisca. I de tant de passar-hi, primer una alçada d’ulls, després un somriure, més endavant donar un qui va, després un «hola, guapa». Bé, per no fer-ho llarg, que tenc sa pàgina limitada, que un dia vaig a sa sarsuela, a «El milagro de la Virgen», i la sent cantar. Quina veu! No sé com és que mestre Benejam no la va fer cantar a la seva història. Quina veu! Vaig quedar enamorat. Però qui és es valent que el 1885 li diu a sa mare que en vol una altra. Sa història no la sabeu tota, perquè el que no conta en Benejam és que finalment vaig partir a L’Havana, em vaig casar amb una cubana i em vaig fer ric.
