Els reptes polítics del segle XXI requereixen d’una Unió Europea consolidada i capdavantera, dotada de veu pròpia en un context de multi-polaritat creixent. Europa ha pagat molt car, al llarg del s. XX, el preu de la divisió i confrontació interna, amb dues guerres mundials, però mostra encara –unida- un perfil de potencialitat transformadora.
En primer lloc, per l’aposta per l’Estat del Benestar, convertint la justícia social en un principi polític i no només una qüestió de la caritat individual.
En segon lloc, Europa és el bressol de la secularització de la política, del multi-culturalisme i del liberalisme: les societats obertes a la lliure concurrència discursiva: tot just el que vol revertir la ultra-dreta.
En tercer lloc, Europa culminà al segle passat els processos de descolonització i la renúncia a les polítiques expansionistes. Avui, la capacitat d’encarar els nous reptes del s. XXI requereix d’una unió política forta, molt més enllà de la idea economicista dels fundadors. No sembla factible, ni recomanable, una tornada enrere tipus Brexit, ni els cants de sirena que proposen el retorn als vells patriotismes.
El món ha canviat en sentit geo-estratègic, tecnològic i climàtic. Geo-estratègicament, la dissolució de la Unió ens condemnaria a la irrellevància. No es pot dependre per sempre més de la protecció dels EEUU, que en qualsevol moment poden renunciar a mirar cap a defora per a centrar-se en ells mateixos –«Amèrica primer!»-. Tecnològicament, la dependència europea en el terreny de la innovació tecnològica i les seves implicacions socials i econòmiques, per contraposició als americans o als xinesos, suposaria el risc de recaure en noves formes de subdesenvolupament.
En un sentit climàtic, les conseqüències podrien ser globals a un mig termini vista, o fins i tot en el curt termini. Cap d’aquests reptes, més enllà dels principis fundacionals, es poden encarar fora del marc de la Unió.
Sorprèn el fet que, donades aquestes circumstàncies, els debats polítics en el si de la campanya semblin girar entorn de les qüestions domèstiques, com si fossin tics difícils d’erradicar. A Von der Leyen, del mateix grup polític que Feijóo, li deu costar trobar una sola proposta de política europea en el col·lega espanyol, més enllà de l’ encervellament amb el tema de l’amnistia i el matrimoni Sánchez – «tranquil, Feijóo, que a la UE tenim garantida la defensa de l’Estat de Dret»-.
Pedro Sánchez proclama el reconeixement de l’Estat Palestí pel seu compte, prescindint del consens entre els socis, principalment Alemanya i França.
La realitat actual és que la política de la Unió no és subsidiària respecte de la dels Estats membres, sinó –en tot cas- a l’inrevés, i cal exigir als líders polítics més perspectiva i visió de conjunt de la política. –«Yo me ocupo de Soria, no de Siria», se li atribuí en el seu moment a Mariano Rajoy com a màxima «aportació» a la política internacional-.
En tot procés de transformació històrica es planteja el següent dilema: o bé optem per una passa de creixement conscient i responsable, assumint-ne els riscos, o bé per una regressió vers allò antic i segur associat a l’estatus prèviament assolit. En aquest darrer cas podríem ser víctimes del desconeixement de la dinàmica immanent dels canvis històrics, independents de la nostra voluntat.
En el món del s. XXI, de res ens serviria recaure en el ídols dels quals parlava el filòsof F. Bacon: de la Tribu, de la Caverna, del Fòrum i del Teatre. No existeix un «nosaltres» ètnic, no ens hem de deixar guanyar per la por, descreguem dels populismes i demagògies, i mirem sempre les coses amb una perspectiva reflexiva i serena: i això passa avui per més –i no pas per menys- Europa.
