La lectura de l’article publicat a «Es Diari» el dia 4 de juny, on es manifesta la dificultat d’adjudicar el servei del Jaleo Bus per mor de la no presentació de propostes de les empreses interessades (per tant, no interessades considerant les retribucions proposades) i atenent a la dificultat derivada dels requisits de la contractació pública, sembla que no hi queda altra alternativa que fer adjudicacions puntuals -legals, per descomptat, no sigui cosa que hi pugui haver qualque denúncia per part de mans o peus més o manco nets.
Pel que diu «Es Diari», el cost econòmic de l’operació és de 600.000 €, uns 100 milions de pessetes o, comptat com ho feien els pagesos d’en primer, devers 20 milions de duros, quantitat no gens menyspreable, però que pot estalviar altres despeses derivades dels possibles accidents de la gent jove, aspecte a considerar.
Aquesta notícia m’ha fet recordar (una altra vegada aquesta mania meva de rememorar vivències personals) una història que em va explicar qui va ser la persona més longeva els primers anys del segle XXI, en Joan Riudavets Moll, a instàncies de la seva filla na Paca. Tal com m’ho va dir us ho diré.
Quan ell era un bergant, cap allà les primeries del segle XX, una quadrilla d’al·lots des Migjorn van decidir anar a les festes d’Alaior i atès que açò de caminar no els hi venia de gust, van organitzar un «Ases Bus», emprant uns quants ases llogats a un pagès del poble. Açò va coincidir temporalment amb l’aparició del primer servei d’autobús entre Maó i Ciutadella. Va resultar que el seu ase era bastant caparrut i quan li semblava s’ajeia enterra i no hi havia manera que s’aixequés. En cert moment, la seva ajaguda va ser enmig de la carretera (sense asfaltar, és clar) i l’animal no s’aixecava per molt que provessin d’esperonar-lo. Però, miracle!, de cop i volta es va decantar a causa de la renou que feia el correu Maó-Ciutadella. L’ase no era sord, pel que es veu -res a veure amb la renou dels «Grimaldis» que ara van a romandre fora les boies del port de Maó...
L’aventura va acabar quan, després del ball i altres celebracions festives que van apurar fins a la darrera gota, el sol ja era sortit i van arribar tard a tornar els ases de les festes a l’amo que els hi havia llogat, òbviament fora del termini convingut i pagat.
La meva pregunta, innocent i retòrica, va ser: «i l’amo, què us va dir?» La resposta va ser: amb quatre pesses, la cosa es va arranjar. No va ser més precís, però «quatre pesses» no crec que fossin massa pessetes ni pocs duros (antigament, cinc pessetes).
Vells temps, vells records.
