Fa uns dies, la meva dona i jo vam veure per una de les plataformes que emeten a la televisió una pel·lícula titulada «La zona de interès», que agafa el títol d’una àrea restringida dels camps de concentració nazis on viu la família del militar director del camp de manera absolutament aliena al que està succeint a uns metres de casa seva, a pesar que l’espectador, pels sorolls, el fum i d’altres elements que pot observar, s’adona perfectament del que allí està passant.
També Jordi Évole es va referir el passat dissabte a aquest film al seu article setmanal a «La Vanguardia» per alertar-nos de caure en els cants de sirena amb què, aquests darrers temps, l’extrema dreta europea ens assetja. I per poc que seguim el que està succeint a la política mundial (no sols europea, ja que personatges com Milei o Trump són d’altres continents, però actuen amb una gran incidència sobre nosaltres), ens adonarem que no són pocs els partits conservadors (o si més no destacats elements d’aquests) que banalitzen l’acostament a l’extrema dreta i se senten vivament corpresos per la vis atractiva d’aquests cants.
Ho dic perquè a les portes d’unes eleccions per configurar el nou Parlament europeu contemplem com si fossin normals i fins i tot acceptables comportaments que no ho són, i acceptem que actes que fins fa poc eren censurables es vagin normalitzant en un procés de banalització del mal que s’esdevé molt preocupant.
Denunciava Évole amb una gran clarividència que ens trobem amb una Europa on els discursos de l'extrema dreta són avui acceptats i recolzats per moltíssims ciutadans que es mostren rabiosos per l'apogeu del feminisme, que creuen en la identitat pura dels seus pobles, que es decanten per un nacionalisme tancat, i si bé asseguren que no són racistes, tan aviat com els seus líders s'escalfen, lloen un passat feixista que enyoren.
«Aquests líders —segueix dient Évole—, fins fa molt poc, feien por. Ara ja s'accepten com a part del paisatge nou. A la Unió Europea ens hem acostumat a les Le Pen, les Meloni i els Abascal; a l'Est, als Putin; als Estats Units, als Trump; i a Llatinoamèrica, a personatges tan grotescs i nocius com Milei. No es despistin amb el xou, amb els ulls fora d'òrbita, amb el pentinat i els insults. Darrere de tota aquesta posada en escena hi ha una tramoia que enyora el totalitarisme, que simpatitza amb la tirania.»
He de dir que em sorprèn —i alhora m’espanta— aquesta insensibilitat de gran part de la dreta tradicional que no veu el perill que significa acostar-se i donar aixopluc als ultradretans que s’obren pas a les palpentes, oblidant el passat, negligint la història, i no recordant-se, per exemple, que quan Aldolf Hitler no tenien majoria per governar amb el seu partit, acabà pactant amb la dreta tradicional alemanya. I que gràcies a aquests pactes, Hitler es va convertir en canceller. I que un cop assolí el poder, inicià el camí de la barbàrie.
Aquest pensament que subscric de manera plena, em recorda un text de Nicolau M. Rubió i Tudurí, a qui l’Ateneu de Maó ha dedicat recentment un cicle de conferències, que deixà escrit al seu dietari «Llatins en servitud». L’escena, escrita en primera persona, transcorre a París una nit del mes de març de 1941, amb la França ocupada pels alemanys. Fa una lluna preciosa i Rubió ha sortit a passejar per la gran esplanada del Trocadéro, d’on contempla la Tour Eiffel. De sobte, un soldat alemany que passeja solitari, se li apropa. Escriu Rubió:
«El soldat m'ha vist arribar. S'aixeca i se m'acosta.
Em desitja bona nit amb una veu dolça. És jove, la seva cara gairebé tendra. Sembla aclaparat per la bellesa de la nit.
Les seves paraules, en un francès incert, m'arriben com els sospirs del vent entre els avets. Jo no agafo els mots amb prou exactitud, però en capto meravellosament la música. Em diu que acaba de venir d'Hamburg, bombardejada lleugerament per la R.A.F. Un alè d'amor familiar s’escola entre les seves paraules quan em parla dels seus pares llunyans. Ha arribat aquest matí a París, —un dia de lleure— i ha volgut veure-ho «tot»; ha arribat tard a aquest espectacle banal: la Tour Eiffel a la llum del dia. Però, a canvi, ha pogut sanglotar aquí sota la Lluna...
Ho veig: aquest jove alemany no és aquí per no-res. És la veu de l'Ocupant, que ha pres possessió de la boira lunar, de tot l'espai il·limitat d'aquesta nit... Ànima, estiguis alerta: heus-ací l'enemic! Aquesta veu és encara una de les Lanzer divisionen que escometen la terra llatina. És la Gestapo dins l'immaterial. És la «col·laboració» gasosa que s'insinua.
No m’enganyarà. Ell és educat, però ¿no ho és per ventura el diable quan ell vol? Aquest soldat, jo el veig com un ésser maligne sota el seu feldgrau que el confon amb la nit de la Lluna. I un cop t'he classificat com a «geni dolent» tu et mostres amable. És precisament durant les nits de pleniluni que vosaltres treballeu, els dimoniets malvats. Tu ets una mena de germen de l'home del sac.
No em fas por. Tot «això» és, també, força interessant, des del meu punt de vista. Pel que fa al que tu penses, emporta-t’ho a casa teva i fes-ho saber als teus. La teva promesa serà feliç de sentir-te parlar romànticament. I segur que tindreu infants que somiaran de tornar en tropell al país llatí, per veure novament la Tour Eiffel entre les onades de claror lunar.
Pel que a mi respecta, deixa'm tranquil. Jo em recordo dels companys d'Ulisses, després que escaparen de les Sirenes.»
