Es diu d’algú que «Totes li ponen» -ses gallines s’entén-, quan tot li surt bé en àmbits diversos, de manera que la vida li va com una seda i els negocis li van de perles. De qui té l’atzar favorable també es diu que: «Va néixer amb una flor al cul o que té bona estrella».
Dels afortunats en el joc, se’n diu que «tenen llet»: Mira que té llet, sempre veu bones cartes! També he sentit dir «estar llepat» fent referència a qui té una bona ratxa. Hi ha successos fortuïts, capriciosos, atribuïbles a la bona ventura, fins i tot una part del destí depèn de tenir el sant de cara, «quina sort he tingut, a l’examen han sortit justament els temes que havia preparat!».
Tenir xamba és tenir sort, però expressa de manera especial una sort de cop, d’improvís, inesperada i immerescuda. Un xambó és un qui té xamba, una jugada de xamba és una casualitat, un xurro, de rebot, de carambola. Un gol quan el temps ja expira també és una xamba, la tan anomenada i desitjada sort dels campions.
Al saber no li haurien de dir sort. Els grans equips alguna vegada guanyen per xamba, però l’encert comença per la solvència econòmica, un director de fitxatges desconegut que fa feina a l’ombra amb ull clínic -com Juni Calafat al Real Madrid-, continua per tenir els cracs que saben materialitzar les poques oportunitats que tenen, un entrenador mestre en l’art de la defensa o un porter salvador. La feina ben feta en tots els estaments provoca confiança, optimisme, fe, aquest impuls extraordinari, és el que empeny a ser campió i per si no en tenies prou amb la feina ben feta, ja va bé tenir l’àrbitre d’amic.
Que la sort i la xamba -apreciat lector/ra- l’acompanyin en tots els aspectes de la vida.
