La caritat no l’entenc reduïda a una beneficència a cops de sentiment, sinó com la virtut de l’amor. No és igual donar un peix que ensenyar a pescar: el qui actua per caritat sabrà donar un peix a qui no pot esperar haver après de pescar, com qui ensenya de pescar ha d’actuar perquè no vol que l’altre acabi essent un inútil. L’amor és aquell art humà que, per als creients, ve de Déu i s’hi adreça, i que passa pels humans i s’hi adreça. En el projecte el qui estima extreu del cap i del cor el disseny d’una obra a realitzar durant un procés, amb fins, mitjans i agents ben clars i definits. La caritat inspiradora de projectes té en compte tres dimensions: l’amor amb què som estimats incondicionalment per Déu; l’amor que aprenem de compartir amb els iguals com a germans, parella, companys, amics; i l’amor amb què aprenem de donar-nos desinteressadament tot desbordant els propis interessos. Les qualitats fonamentals de l’amor són la gratuïtat i la reciprocitat, però l’amor gratuït va més enllà de la correspondència recíproca. I per últim l’amor no substitueix la justícia sinó que l’engloba quan inclou el respecte dels uns als altres en la seva dignitat humana.
La caritat com a projecte personal de vida requereix una visió clara i alhora una ferma determinació d’arribar a la meta fixada. El punt de partida es troba en un mateix com obertura a Déu i als altres, o a Déu en els altres. No es tracta d’estimar coses o animals de companyia, sinó d’estimar persones iguals a jo en dignitat, drets i deures. La caritat és una virtut que hem de treballar, perquè en el seu aprenentatge s’han d’harmonitzar elements diversos: sentiments i emocions i interessos personals, d’una banda, i la necessitat dels altres tant per sortir de l’aïllament solitari com per cooperar en tasques que superen les pròpies capacitats. Integrar aquests diversos elements en un projecte de vida no es pot fer més que sobre l’eix d’un amor desinteressat i realista, o també interessat dins unes relacions interpersonals que, a la vegada que em fan sentir a pler, fan que els altres també s’hi sentin. Aquest projecte dona lloc a famílies, comunitats de creients, comunitats educatives, i altres de semblants.
La caritat com a projecte social i polític parteix del fet que jo amb els meus no som autosuficient: convisc en una societat de serveis organitzats perquè totes les necessitats humanes siguin ben ateses. En aquesta perspectiva els altres no són només els meus: són també els vesins, els conciutadans, els immigrants, els qui manegen les finances, els polítics, els responsables dels mitjans de comunicació en una gran diversitat de rols. Els altres, més enllà del meu rotlo, són persones com jo, no són mitjans al servei dels meus interessos, sinó pròxims, proïsme. En la multitud dels altres hi trobam projectes contraposats: els qui trafiquen amb la droga i els qui s’organitzen per alliberar-ne les víctimes, els qui es lucren amb l’armamentisme i els qui treballen per la pau, els qui exploten persones indefenses i els qui actuen en favor dels drets humans universals, els qui només critiquen els altres en tertúlies i els qui aporten vies de solució als problemes comuns i s’hi comprometen. El projecte eclesial, social i polític, inspirat en la caritat, va més enfora de la beneficència puntual o de les campanyes d’emergència. És un projecte alhora preventiu, educador, solidari, inclusiu, respectuós del medi-ambient. I també arriscat en la mesura que toparà amb fortes resistències.
Al marge de la caritat així entesa tot corre el perill de desvirtuar-se: tant Caritas com Creu Roja, tant la vida religiosa contemplativa com la vida religiosament activa, tant la vida familiar com la política, tant la banca com els comptes mensuals del salari o la pensió. «Estimem-nos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona», mentre pregam: «Déu amor, purifica el meu pobre amor perquè arribi a estimar com Tu».
