En democràcia les idees oposades o els extrems enfrontats són naturals i s’haurien d’expressar amb tolerància i amb respecte, sense alterar la convivència. El que és anormal és anar en contra de l’adversari, el llenguatge ofensiu i la pèrdua de les formes per costum.
Precisament aquest ha estat el ritual de Ciudadanos, amb els seus dirigents va venir la crispació i el bel·licisme provocador. La caiguda rodolant costa avall, ha estat un procés d’autodestrucció de la cúpula dirigent, amb traïcions personals i joc brut. Vertaderament final trist. Bo! Idò! o Bé va! Uf... quin descans! Exclamarà més d’un.
Per cert, m’agraden les paraules monosil·làbiques o de tres lletres, aquelles que fem servir amb espontaneïtat. Coses que tant costa de dir, amb només una paraula expressen un estat d’ànim, criden l’atenció, inciten a actuar. La Gramàtica les anomena interjeccions i són pronunciades en to exclamatiu ai, ui, oh, ecs, ca, ah, ep, uep, eh, au, ves, té, nyas, idò, va!...
No se’ls dona importància, emperò són una particularitat de la llengua. Tenim Jas! que s’utilitza per oferir alguna cosa: Jas! tres euros, per comprar un gelat a can Mateu. Per desmentir alguna cosa usem caa! Volen alçar un monument a un militar mediocre... Caa! no ho faran! Per manifestar fàstic o repugnància tenim ecs! Ecs, he trepitjat merda de ca! i uep! i ep! serveixen com a salutació o per cridar l’atenció d’algú.
En el món rural s’escolten els crits ocs! amb què els pagesos fan moure les vaques i els bous. Ou! per a fer aturar una bístia i arri! per fer-la caminar.
Ou! també s’empra per frenar una situació accelerada: Ou! Atura es carro! i arri ja! es pot emprar fent broma, per manar a qualcú que se'n vagi. Així ho han fet els catalans no votant Ciudadanos, dient-los que tanquin sa porta i apaguin es llum.
