Mentre fullejava papers i llibres, cercant qualque cosa d’interès, pels llegidors del diari Menorca. Vaig trobar una narració de Maria Villangómez, la qual parla del començament del curs escolar, fent referència als al·lots del camp d’aquell temps, que havien d’anar a peu a l’escola del poble del seu terme, de l’illa (eivissenca), me va semblar interessant, perquè fa pensar, com era el temps passat, comparat amb el present dels nostres dies.
Així, comença aquesta narració: «Passat Sant Miquel, comencen els al·lots en gran nombre, a assistir a l’escola. Alguns venen d’enfora, i pel camí és van trobant amb uns altres, arribant a l’escola en petits grups. Les seves veus posen una nota escandalosa en el matí del poble, que seria abandonat i silenciós. Inicien els seus jocs, d’una duresa i brutalitat sana i adorable, o bé pacients, d’una habilitat que suposa un llarg aprenentatge. Cossos lleugeríssims, infatigables, on apunta la vigoria que el caldrà per fer les feixugues feines agrícoles.
AQUELLS AL·LOTS DEL PASSAT. L’autora d’aquest treball, fa una descripció dels al·lots del camp del temps passat: Són de notar els ulls blaus i els cabells rossos, de molts d’ells, algun té una morenor pujada, que destaca damunt el to general. Una camisa o un jersei, calçonets llargs, peus nus i forts dins les grosses espardenyes, no tenen gens de por de la fredor, que ara comença, perquè les basses del camí són plenes d’aigua. Solen tenir una vivesa en la conversació, que s’apagarà moltes vegades, davant les preguntes del mestre. Quines diferències, ja des d’aquesta edat primerenca, en quant a capacitat intel·lectual, voluntat, caràcter, aficions! Ara, en el joc, semblen confuses totes aquestes discrepàncies. S’empaiten, els més grans, amb salts i regirades violentes. Corre esforçadament una figureta prima i ràpida, d’aparença delicada i muscles fins i acerats. Intenta una contorsió alliberadora, per escapar del company que cuida abastar-lo. L’altre no es deixa engana el toca pel cos fugisser.
Aquells al·lots, duen caquis, codonys, magranes: les fruites del temps. També rosegaven els aspres aglans, que ara maduren; no es cansarien de menjar. La parla eivissenca flueix dels seus llavis espontània i graciosa. De vegades imiten amb burla el parlar de Vila. Les diferències són gairebé imperceptibles. Repeteixen tot el que senten a dir, les paraules bones i les poc o gens recomanables. Ja un accent viril reforça les veus d’infant. Quantes coses encara han d’aprendre de la vida, i del mestre!».
LA SAVIESA DELS AL·LOTS DEL CAMP. Fins aquí, hem vist uns detalls del tarannà i fisonomia, d’aquells al·lots del mon rural del temps passat, d’aquells, que amb els seus sacrificis i caminades podien anar a l’escola; allà els ensenyaven de llegir i escriure, comportament i educació, Però ells, també tenien una saviesa apresa del món natural, en què s’havien criat i la podien mostrar. El professor pregunta, ja no socràticament, sinó per informar-se, enfront dels camps veïns, que trepitgen quan surten de classe: «¿Quina herba és aquesta, Vicentet? Una veu segura respon: Això és granerola. (Aquesta paraula, és pròpia d’Eivissa, es refereix a una planta, que els pagesos, de les seves branques en fan graneres i raspalls, per granar). Ara tot just comença a florir, però arribarà a estar tota plena de floretes grogues.
En Vicentet, en Miquelet, en Joanet, en Pepet, saben moltes coses, que un home de ciutat ignora. Al costat d’una formació escolar, en reben una altra, complexa, esguardant els treballs familiars i ajudant els pares i germans grans. Comencen a exercitar-se en els múltiples oficis d’aquests pagesos que els practiquen tots a la vegada. Àvidament contemplen, en primer lloc, la feina pròpia de l’agricultor, interminable i bàsica. També entenen de bestiar i de ramaders; són ells mateixos pastorets, Alguns d’aquests infants tenen el pare, que practica l’art de la caça o de pescar a la vorera del mar, a més de pagès, i tenen una idea d’aquestes pràctiques. També entre la pagesia hi entre la part de l’apicultura, però aquesta part generalment va a càrrec de la mare, (madona a Menorca) gallines, coloms, galls dindi etc. Ells d’això, també en tenen una idea.
Dins la part dels llenyaters, carboners, sitges, forns de calç, d’aquests oficis, res els ve de nou. A casa seva pasten i couen es pa. També coneixen la part de carnisseria, perquè la practiquen a casa seva amb la matança del porc. Aquests al·lots del camp, allà en el seu lloc a mesura que passaven els anys anaven agafant una saviesa, en aquestes tasques esmentades, i després, tenien una carrera, que havien estudiat sense llibres.
No val a dir ignorants, a aquests al·lots del camp, si davant un problema una mica complicat vacil·len i els costa resoldre». Aquest relat és excel·lent, perquè dona una idea de l’escola del passat, principalment per als al·lots del camp, la qual cosa val a comparar-la amb la del present. Avui els nostres al·lots, quan acaben el període escolar, tant si són del camp com del poble no hi ha diferències. Avui, ja no valen aquelles carreres estudiades sense llibres, aquella saviesa del passa dorm dins sa fosca del temps. Fins a un altre dia si Déu vol.
