Està clar que el món de la justícia està en hores baixes. Ja ningú no se’n fia del jutge. Aquell que ha de dictaminar allò que està bé i allò que està malament és vist com un venut. En açò han fet molt de mal les pel·lícules americanes. Així, com pot anar bé el món? Si no ens fiem dels jutges, de qui ens hem de fiar? De la nostra pròpia consciència? Valenta gràcia! Per tractar aquest tema tan embolicat telefonarem avui a Tomasz Listkiewicz.
Ring... ring...
- Witam, dzień dobry, delikatnie mówiąc.
- Ya veo que és usted el señor Listkiewicz. Lo veo alicaído.
- Y no cree usted que tengo motivo. Por su acento, veo que es catalán. Podemos hablar perfectamente en su idioma. De joven hice un Erasmus en Vic, de hecho, mi pareja se llama Montserrat i nuestros hijos se llaman Oriol, Sergi i Roger. Me gusta Catalunya i la moreneta. Aquí, en Varsòvia, no nos perdemos ni una sardana de las que organiza la Casa de Catalunya. Si mañana pudiera votar, votaría a Puigdemont.
- Oh, sí, molt bé. Vaja sorpresa! Li ho agraeix, no perquè voti a Puigdemont, sinó per l’amor a la nostra llengua. Ja haurà vist els diaris catalans, aquests dies?
- Sí, he vist els diaris alemanys i els catalans, i la veritat, crec que els catalans em tracten més malament, com si ells s’hi jugassin la vida. Me sent un incomprès, un fracassat, un jutge sense autoritat. Què és un jutge sense autoritat?
- Sí, sembla el vers d’una cançó de Joaquin Sabina. Sí, és que això de ser jutge és una mala cosa. No ho fas bé per ningú mai. Ja ho veu, a Espanya, amb el lawfare. Cada dia tenim jutges, magistrats, advocats, fiscals... posats en solfa. Però, perdoni, no som aquí per parlar de qüestions polítiques i per criticar al poder judicial.
- No, supòs que vostè m’ha cridat per una altra cosa, no?
- Clar que sí.
- Què és de l’«Sport», vostè? D’«El Nacional»? De l’«Ara»? De «Catalunya ràdio»?
- No, no. Jo li telefon del diari «Menorca», però no des de la secció d’esports. Que no li passi res si li telefona en Juanico; segur que en Pedro Jota li dedica un fragment aquesta setmana. Això és una entrevista més personal, amb un protagonista de l’actualitat que ha tapat a Biden, Netanyahu, Putin i companyia.
- Bono, no només jo, també el meu company Szymon Marcximak, que té més responsabilitat que jo en la jugada. A més, els alemanys que es queixen perquè vaig aixecar la bandera abans d’hora, han de recordar que el meu pare, Michel Listkiewicz, també àrbitre, va ser present a aquell partit del mundial de 1990, entre Alemanya i Argentina. Va expulsar a dos argentins i va pitar un penalty a favor d’Alemanya que no ho era. Ningú el va felicitar.
- Però reconeix que va aixecar la bandera precipitadament, ho reconeix, no?
- A veure. Hem de ser humans. Anàvem pel minut 105 de joc, el minut 14 de temps afegit, que el Michel es passà afegint un quart d’hora al partit. En aquells moments pensava si m’he de comprar un cotxe elèctric o un híbrid. Tothom entén que els jugadors estan cansats i no poden amb la seva ànima, doncs els àrbitres també. Quan estàs cansat perds la lucidesa. Jo vaig veure un fora de joc com una casa i el var ho hauria corroborat, però en lloc de deixar acabar la jugada vaig aixecar el braç automàticament, em vaig equivocar, com en Miquel Tutzó. Tots som humans. L’amic Marcimak va siular outside. Hauria pogut no pitar i jutjar després, si era fora de joc o no. Però va pitar i la jugada es va fondre en allò que podia haver estat i no va ser. No estam davant un gol anul·lat a de List. Ja veig aquests dies que alguns periodistes esportius em penjarien de la branca de l’alzina més alta, que diuen que el Madrid és finalista per culpa dels àrbitres. Fals. El de List va xutar fluix i al centre. En Lunin hauria aturat el xut sense cap dificultat. En Lunin, en escoltar el siulet de Michel, ja es va aturar i deixà passar la pilota. Ara diuen que haurien empatat l’eliminatòria. Si hagués estat així, què, pròrroga? Encara li vàrem fer un favor, al Bayern.
- Un favor! No l’entenc.
- Un favor, sí. El Madrid havia entrat en nirvana col·lectiu. Estava clar que era una nit epopeica. Si haguessin fet mitja hora més de partit, els alemanys s’haurien enduit un sac de gols a casa.
- Però de la mateixa manera que els catalans i alemanys no poden dir que Lunin no hauria aturat el tir, vostè no pot dir que Vinicius Junior i els seus haurien guanyat per golejada.
- Sí, que ho puc dir. Quan ets dintre del camp, açò ho veus perfectament. El porter del Bayern només pensava en el fall del primer gol, tenia el cap a una altra banda, com jo li tenia quan vaig aixecar la bandera. És impossible estar 115 minuts concentrats un cent per cent. Però no hi ha dret que els periodistes catalans diguin el que han dit de mi. Ja sé que ells es van acostumar als favors d’en Negreira, però no tots els jutges som iguals. Ells encara es creuen que es tracta d’un complot judeo-amazónico a favor del Madrid.
- Sí, està clar que no. El Reial Madrid és el millor equip de futbol del món i de la història de la humanitat. Ens té avorrits de tant de guanyar.
- Ah, vostè és del Madrid?
- Li he de confessar que sí i que vaig estar molt content que el partit no arribés a pròrroga i penaltis. Ja eren les onze i encara no havia sopat, amb la pizza que es cremava dins el forn. Jo pensava amb el cunyat, que és del Barça. Però no ha de fer massa cas als del Barça, ha d’entendre que ells estan un poc deprimits, no perquè el Barça no guanyi la Lliga, com no ha guanyat la copa ni guanyarà la Champions, estan deprimits perquè el Girona els ha guanyat dues vegades per golejada, perquè va davant d’ells a la classificació. Jo els entenc, això és molt fort. Ja els va bé poder dir que el Madrid guanya fent embrollaments, quan tots sabem que els embrollaments forment part del joc. Així que, amic Liswtkiewicz, perdoni aquesta familiaritat, però rebi vostè la meva comprensió i la meva solidaritat. Va ser un gran partit. Demà, quan surti al carrer, el cap ben alt.
- No em parli de demà, que tenim sardanes a la Rynek Starego Miasta.
