Es veu que no en tenim prou amb haver de patir l'inefable «Es Mahón» de forma recurrent. Aquesta cançoneta, de lletra infame, mostra impecable del provincianisme nostrat —recordem que posa les al·lotes de la població al mateix nivell que les farmàcies i els cafès, o que fa servir l'adjectiu hermosa per referir-se a una cosa tan mala de veure com és l'electricitat—, és considerada un himne oficiós de la ciutat per més d'un. Per açò mateix, en ser cantat coralment al pla de la Parròquia, el dia central de les maoneses festes de Gràcia, alguna veu es trenca per l'emoció que tan magnífica lletra i música desprenen. Idò bé, sembla que aquesta composició deixarà de representar, en solitari, la bandera dels despropòsits maonesos.
A la ciutat alegre de Maó, la meva ciutat blanca —la de les set portes, un parell d'ascensors urbans i incomptables rotondes; la del port amic de l'OTAN—, un grup d'il·lustres patricis volen erigir un monument a un tal Magó Barca. Si Gabriel Galmés, l'escriptor manacorí que desitjava tenir una estàtua eqüestre a l'entrada del seu poble, hagués conegut la notícia, a més de fer-ne un article satíric, hauria posat el crit al cel davant d'una iniciativa, no gaire cívica, que podria convertir Maó, sense que cap competidor amenacés de fer-li ombra, en la capital mundial dels esperpents.
Per què dic açò? Perquè en parlar de Magó Barca, fill d'Amílcar i germà petit d'Anníbal, comandant de l'exèrcit cartaginès que cal situar en el context de la segona guerra púnica, aquella que els va enfrontar als romans entre els anys 218 i el 201 aC, hem de ser molt conscients que ens acaram a un període de la història en què les fonts documentals són escasses i, les que hi ha, cal agafar-les amb pinces. Per la part que ens interessa, aquestes són, bàsicament, les dades que apareixen a la «Història de Roma», de Titus Livi, un combinat de pseudohistòria i literatura al servei de la propaganda política de l'època. En canvi, els treballs arqueològics fets fins ara al respecte, que cal considerar molt més fiables, van per una altra banda: «aunque la estancia de Magón, el hermano menor de Aníbal, durante el invierno del 206-205 a.C. ha sido tratada con cierta frecuencia [...], apenas hay referencias arqueológicas claras», afirmen els professors universitaris Fernando Prados Martínez i Helena Jiménez. No es pot assegurar, per tant que Magó Barca hagués establert un campament al costat del port maonès per a passar-hi una temporada. D'acord amb Joan Ramon Torres, que apunta a un aspecte de què parlarem més endavant, «de no ser por la fuente de Livio y de la similitud entre los nombres púnico y actual, nadie hubiera relacionado jamás [la isla], al menos de un modo tan concreto, con el general cartaginés». Aquestes dades es poden llegir al llibre «Menorca, entre fenicis i púnics», publicat per la Universidad de Murcia i el Cercle Artístic de Ciutadella el 2017. Posen llum a la foscor.
Malgrat les incerteses, però, partirem de la hipòtesi que Magó Barca va romandre efectivament a Menorca des de la primavera d'hivern de 206 fins a l'estiu de 205 abans de la nostra era. Què en sabem, però, del personatge? Poca cosa. Sembla que, com a militar, no destacava gaire. Es veu que l'home col·leccionava derrotes i que si va arribar a la nostra illa va ser perquè fugia de la península Ibèrica, on les seves tropes havien sortit escalivades d'una sèrie de combats. El meu criteri a l'hora d'avaluar els mèrits castrenses no és gaire vàlid, però fins i tot en aquest cas no em sembla que una carrera a l'exèrcit tan poc heroica com la de Magó Barca, amb més demèrits que punts forts, mereixi cap mena de reconeixement a la meva ciutat. Però bé, a l'entitat que impulsa el monument hi ha més d'un militar i ja sabem que la cabra sempre tira a la muntanya.
Potser podem considerar exagerats els mots que Joan Coromines va dedicar al comandant cartaginès —«fou un fracassat»—, però acceptarem que l'insigne lingüista tenia una part de raó en referir-s'hi d'aquesta manera a l'«Onomasticon Cataloniae». Aquí, segurament, hi ha el rovell de l'ou de tot plegat, al qual apuntava, més amunt, Joan Ramon Torres: segons afirmen els impulsors de l'erecció —perdonau-me, però el verb ha de ser aquest— del monument a Magó Barca, va ser aquest militar cartaginès qui va donar nom a la nostra ciutat.
Cal anar, també aquí, amb peus de plom, perquè per fer una afirmació d'aquesta mena cal tenir les coses molt clares i, sobretot, disposar de coneixements filològics i dades historiogràfiques i arqueològiques sòlides. Així, d'una banda, és molt mal de fer sustentar la hipòtesi toponímica a partir de fets històrics. De fet, la cosa no s'aguanta de per almon. De l'altra, hem de fer notar que la lingüística ho veu d'una manera molt diferent i que les dades de què disposam apunten en una altra direcció. Coromines diu que el supòsit basat en el militar cartaginès «té poca base fonètica»; Xavier Gomila ens recorda que la hipòtesi «més ben considerada avui pels especialistes [...] defensa que el nom de la ciutat prové [...] del nom del port. Ara bé, per a Coromines el nom del port no deriva de Portus Magonis, ni de Maghen i Maghonah, sinó de Portus Magnus, una forma que estaria relacionada amb l'arrel celta *MN —amb el significat de 'gran', de la qual provenen mega en grec i magno en llatí— i que faria referència a les dimensions del port». Que no ho diuen, que és el port natural més gran de la Mediterrània? Bartomeu Obrador i Adrià Pons apunten, en un text de 2012, que «tenim testimoniada la forma grega i les formes llatines Magō i Magona (la segona sortida d'una clara redistribució morfològica provinent de les capes menys instruïdes de l'engranatge social llatí), que tradicionalment s'ha cregut una forma nordsemítica». Tot indica, per tant, que Magó Barca no té res a veure amb el nom de la nostra ciutat.
Defensar, quan la filologia va per un altre camí, que Maó deriva de la suposada estada a l'illa d'un militar cartaginès fracassat és molt agosarat. A no ser que la proposta amagui uns interessos que, com tot sembla indicar, tenen poc a veure amb la lingüística. I és que m'atreviria a dir que som davant de l'enèsima maniobra del revisionisme històric amb què la ultradreta espanyolista alimenta els seus mites, amb què treballa per «desactivar la catalanitat radical del poble de Menorca», per dir-ho amb els mots de Joan F. López Casasnovas. En aquest sentit, Magó Barca va de la maneta de Viriat i dels numantins, o dels posteriors Don Pelayo i el Cid Campeador. Es tracta de construir un relat amb què demostrar que la sacrosanta nació espanyola existeix des de sempre. És la batalla de Maó, en què els cavallers de la Real Orden de la Hache han fet, fan i faran tot el que sigui possible per arrabassar la ciutat de les urpes del pancatalanisme. Sempre hi ha hagut qui ha necessitat inventar-se enemics per justificar la seva existència.
Alerta, idò, a fer cas del relat que intenta imposar aquesta gent. No hi ajuda a evitar-ho el fet que trobin fàcilment altaveus mediàtics a través dels quals escampar a tort i a dret les seves bajanades. El que diuen té la mateixa validesa que pugui tenir l'autoproclamada Acadèmi de Sa Llengo Baléà: que ara sigui Reyal [sic] no implica que el seu discurs acientífic quedi legitimat. És ben bé a l'inrevés. Què vol dir tot açò? Molt fàcil: que si, finalment, el monument s'acaba erigint, Maó tindrà molts de nombres per convertir-se en la capital mundial de l'esperpent. Merescudament.
