Cans als pobles sempre n'hi ha hagut, no tants com ara, ni fer-hi prop! Tenc mal record d'un de petit, insignificant, sempre amollat, quan passaves amb moto sortia escapat al darrera, et retgirava lladrant i amenaçant de mossegar-te una cama. El crit de «Patsa ca!» i pigar una coça a l'aire eren suficients per espantar-lo i fer-lo tornar arrere amb la coa amagada entre les cames.
Al camp i als llocs eren una cosa natural, feien la seva feina per caçar conills o perdius. Fermats exercien de guarda, avisaven fent un esvalot, bordaven, la seva feresa atemoria al desconegut que arribava a les cases. L'amo li clavava en forma imperativa el crit «Patsa a jeure!» o «Patsa fora!» el ca callava immediatament i s'ajeia plàcidament, com content d'haver acomplit amb la seva missió.
Abans es tractava als animals a cops, se'ls donava restes per menjar, patien fred o calor, ara hem passat de maltractar-los a cuidar-los en excés, capritxos inclosos. Educadors canins adverteixen d'una veritat evident: una cosa és procurar el seu benestar i l'altre humanitzar-los.
És xocant que l'extrema dreta «aposti per el respecte als animals», fins i tot que una dels seus càrrecs públics dugui d'acompanyant a una reunió institucional un canet, com a mostra d'unió amb la seva mascota i per contra allà on governen promocionin la tortura sanguinària fins a la mort, que son les curses de braus i a més, demanin que es permeti l'entrada als menors.
Ha fet 50 anys que els militars més joves de Portugal i el moviment popular de manera pacífica, van dir Patsa! a les guerres colonials i a la detestable dictadura. Mentre allà triomfaven els uniformats democràtics, aquí a l'inrevés, l'exèrcit ancorat en el franquisme perseguia amb inquina a la Unión Militar Democràtica, uns militars que com els portuguesos mereixen el reconeixement públic.
