Avui he pensat de recopilar i recordar, un poc de la història dels passats segles, perquè la del temps present, ja la recordaran els que vindran darrera. Ara bé, aquesta narració, l'he treta del llibre titulat «Llebeig», que vaig emprar en el primer curset de llengua catalana, és una narració molt antiga feta per una tal Maria Novell. I comença així.
El rei Jaume I havia arribat als seixanta-vuit anys, que per aquell temps era una edat molt avançada, tenia una gran força física, un coratge superior a la seva força, i la seva bella presència de sempre; però tot açò es desfà quan la mort us assenyala amb la dalla. El gran viatge que havia estat, la vida de Jaume I, s'atracava a la fi. El toc d'alarma sonà per ell a Xàtiva, on l'havia duit la necessitat de combatre novament contra els moros.
Les tropes castellanes havien sofert una sèrie de desfetes a mans dels granadins, ajudats per les tropes de l'emperador del Marroc, i en la lluita havia mort un altre fill del rei: Sanç, arquebisbe de Toledo. El desig de venjança, l'afany d'ajudar al seu gendre i la urgència de dominar els sarraïns valencians, que s'havien revoltat, varen posar el rei en peu de guerra. De moment aconseguí restablir l'ordre a la ciutat de València, on els rebels havien destruït les cases dels cristians més notables; però la insurrecció, sufocada en un lloc, rebrotava en un altre. Els moros de Granada penetraren en el regne de Múrcia, s'apoderaren d'alguns castells i posaren en perill les terres valencianes.
JAUME I ES POSÀ MALALT
En aquest punt Jaume I perdé el coratge.Amb açò, ell notava, que havien passat els anys. Reclama ben angoixadament l'ajuda dels seus fills, Pere i Jaume, i ordenà als nobles de Catalunya i Aragó que es presentin en aquell lloc, com més aviat possible. Es feia precís, defensar les belles planes i les riques viles guanyades amb tant d'esforç. Mentre esperava amb impaciència l'arribada dels reforços, el sarraïns saquejaren la pobla de Llutxent. Les noves circumstàncies exigien acció ràpida i ben pensada, I mentre que els fills no arribessin, tot depenia d'ell. Justament, aquell fou el moment que la mort, indiferent a la sort dels reis i dels pobles, va triar per pegar-li el primer cop de dalla. Jaume I es va posar malalt. Va voler ser més fort que la malaltia. Els seus homes estaven a punt per al combat, i ell es va encaparrotar a acompanyar-los. El coratge no li mancava, però el cos li obeïa malament.
A la sortida de Xàtiva, els barons s'adonaren que el rei no és sentia conforme dalt es cavall, com ell solia anar sempre. Varen comprendre que volia treure forces d'allà on no n'hi havia, i li pregaren que tornés a la vila. Jaume I va atendre el seu prec. La veritat era que ja no podia més. A Llutxent, les tropes catalanes i aragoneses varen sofrir una gran derrota. Si el rei hi hagués pres part a la batalla, potser hagués caigut presoner, cosa que hagués estat una gran humiliació.
Jaume I no ho veia així. Pensava que les coses havien anat malament per culpa de la seva absència. Se sentia massa malalt per ajudar a la seva gent. Quina tristesa si tot el seu esforç es perdia per una malaltia traïdora! Quin dol per als cristians si València queia una altra vegada en mans dels sarraïns! Per sort, l'Infant Pere és va presentar a l'hora que convenia i el rei recuperà la serenitat. Podia respirar tranquil. Era ell que havia format l'Infant en els camps de batalla i coneixia la seva capacitat. Defensaria València millor que ningú.
Haver-se descarregat d'aquella angúnia, li va fer creure que ja es trobava millor. No va voler estar més al llit, i se'n va anar a l'Alzira, per cercar queviures pe proveir l'exèrcit. La millora era una il·lusió, i no tardaria massa en adonar-se'n.
TRES INQUIETUDS I UNA BONA MORT
A Alzira, com diu la Crònica, li va pujar i créixer la malaltia. Jaume I ignorava, que aquella seria la darrera. Tenia encara ganes de viure i no se sentia gens decrèpit. Tanmateix, no es va fer il·lusions. Si no en aquell moment, en qualsevol altre, la mort l'aferraria.
Aquest pensament li féu sentir d'una manera més viva la responsabilitat de pare, de rei i de cristià. Tres coses l'havien inquietat durant una bona part de la seva vida, i el preocupaven encara més de cara a la mort: els seus pecats, les baralles dels seus fills i la consolidació de la reconquesta. S'havia d'esforçar a posar remei als seus neguits abans que no deixés aquesta vida. Com que no hi ha res més urgent, que la salvació de l'ànima, primer de tot demanà la presència de bisbes i predicadors, i amb bona i plena memòria, i moltes llàgrimes de penediment, és confessà dels seus pecats. Després, amb gran goig va rebre el cos de Nostre Senyor, i féu el propòsit de renunciar al món i les seves vanitats.
L'altra inquietud grossa eren els fills. Cridà Pere perquè vingués al seu costat i li recomanà que, per damunt de tot, estimés i honrés el seu germà Jaume. Desitjava que hi hagués pau entre ells dos i que cada un es conformés amb els regnes que els havia donat: Pere, amb Aragó, València i Catalunya; Jaume, amb Mallorca, Montpeller, Rosselló, la Cerdanya i Confluent. El rei havia descobert massa tard que el repartiment dels regnes entre els fills, sols havia servit per convertir-los en enemics els uns dels altres. Però el desbarat ja estava fet, i per adobar-lo, sols valien els bons consells.
En tercer lloc, s'ocupà de la conquesta. Encarregà al seu fill, amb molta vehemència, que prosseguís la guerra contra els sarraïns. No havia d'abandonar la lluita per cap motiu, ni tan sols per enterrar-lo. Jaume I havia disposat, que les seves despulles descansessin al monestir de Poblet. No varen ser aquestes les úniques recomanacions. Moltes d'altres en consten a la Crònica i en el document, que va recollir les seves darreres disposicions.
Així, posaré el punt final, d'aquesta Crònica, de «La Bona fi del Rei en Jaume el Conqueridor»; un home amb grans qualitats i amb grans defectes: moderat, violent, lleial, infidel, tendre i contradictori com tothom. I per damunt de tot fou un lluitador.
Esper haver estat encertat, i no cansat amb aquesta narració que he triat, per fer passar una bona estona als llegidors del nostre diari Menorca. Fins un altre dia.
