Caminant pel camp fins a Son Bou he recordat les Setmanes Santes de la nostra infància. M’agradaven les pel·lícules religioses que passaven per la tele, especialment les de frares, però les més espectaculars sempre van ser Ben Hur i Los Diez Mandamientos, amb el gran actor Charlton Heston, que va ser durant molts anys president de l’Associació Nacional del Rifle d’Estats Units, on encara està permès tenir i dur armes, i així els hi va.
La religió regia la vida privada i pública del poble i aquells miraculosos sants capaços dels més grans prodigis eren els nostres superherois.
Ara tot allò és passat, són altres temps, la religió va a la baixa, les esglésies es buiden i als seminaris no hi ha gaires vocacions.
Pablo d’Ors, el famós capellà autor de l’aclamada Biografia del silencio, diu que: «Uno de los signos más claros de la presencia de Dios en el alma humana es la alegría y desde luego, la gratitud. No es posible estar alegre si uno se compara con los demás», i aquí, entre tanta lluita per triomfar, per tenir èxit, amb tanta competitivitat, el que cada dia tenim més és crispació, violència, buit existencial, i hem oblidat que el mal torna a qui el fa i que un sempre guanya si no competeix.
La religió ha deixat de ser important per a moltíssima gent que fins i tot n’està en contra, però idolatra altres déus, i reflexionant assegut mirant el mar de Son Bou m’ha semblat fora de lloc aquell axioma que diu que «Fora de l’església no hi ha salvació», perquè en el fons del que es tracta és de ser bona gent, bones persones, i n’hi ha moltes d’altres religions, fins i tot ateus, que ho són, i quan sent a dir que la fe és un do que Déu no regala a tothom, no em sembla just que aquest déu seu faci parts i quarts.
LA MILLOR DEFINICIÓ DE DÉU que he llegit és la de sant Joan Evangelista que conclou: «Déu és amor», i m’encanta el vers del gran Dante Alhigieri quan parla de «l’amor che muove il sole e l’altre stelle», l’amor que mou el sol i les altres estrelles. Si a tot açò hi afegim la contundent confessió d’Albert Camus, que tenia arrels menorquines i diu: «No conec més que un sol deure i és el d’estimar», i ho completam amb la sàvia i genial sentència de sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis», crec que ja tenim la pauta per arribar a construir una profunda i pacífica, més solidària i humana filosofia de viure.
Però hauríem de tenir ben clar que la millor forma de teoria és la pràctica i que ser un bon creient implica ser practicant.
Arribat a ca nostra i fullejant Es Diari no he pogut evitar pensar que fins i tot Déu (ho diu el llibre del Gènesi) es va penedir d’haver-nos creat i va ser quan va enviar el diluvi.
Sé que és simbòlic, però vist com maltractam el planeta, com corrompem la política, mal aplicam l’economia i enfrontam la convivència, ens n’estam creant un altre que ens afecta per igual a tots i, a pesar dels problemes d’aigua, pot fer vessar tots els pantans.
En política va gros, la corrupció ja és sistèmica, Donald Trump, que vol tornar a ser president, diu que els immigrants indocumentats no són persones i que si no guanya les eleccions hi haurà un bany de sang, King Jong Un es vol fer veure i és un boig molt perillós, Putin ja està amenaçant amb una guerra nuclear, i Déu, a qui han fet motiu de guerres, tortures, execucions, van cremar en nom seu gent viva... sí, Déu, continua sent per a molts un desconegut, i per a massa, un mal interpretat.
Creients o no creients, hi ha manaments que ens haurien de ser ben vigents: No mentiràs, no robaràs, no mataràs...
Creients o no creients, tenim el deure moral i ètic d’intentar salvar aquest món, que és l’únic que tenim, on sense egos malcarats ni bombes per enmig hem d’intentar conviure junts, conscients de la nostra flaquesa, insignificança i peribilitat.
En el fons, no som res més que pols i en pols ens convertirem, però com va escriure Wittgenstein: «...l’esperit sobrevolarà les cendres», i viure és més que existir.
Santa Setmana per prendre’n consciència, sense amor no es pot viure.
Ni sobreviure.
