Dues persones utilitzen les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, les mateixes expressions i les mateixes construccions gramaticals per entendre's, però parlen llengües diferents. És obvi que sona a disbarat el que acabo de dir, però és el que, al mes de maig de 2013, va decidir el Parlament d'Aragó en establir que, a la Franja de Ponent d'aquella comunitat autònoma, la zona d'Aragó que limita amb Catalunya, on bona part de la població parla el català i pràcticament tothom l'entén, no es parlava català sinó «lapao», acrònim de «lengua aragonesa propia del área oriental». A més, també va decidir canviar el nom de l'aragonès que es conserva viu en determinades zones pirinenques del territori d'Aragó. Aquest, ja no es diria aragonès, sinó «lapapyp», acrònim de «lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica».
Em vaig referir a tan extravagant decisió del Parlament aragonès en aquesta mateixa secció el 12 de maig de 2013, dient que, en explicar aquest fenomen, tenia la impressió que els meus lectors que desconeguessin la decisió política presa pel Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR) creurien que els estava prenent el pèl, però no, no els volia prendre el pèl ni tampoc confondre, perquè l'únic que estava fent era explicar la realitat, ja que aquella era una decisió que, si bé a la pràctica no va tenir cap repercussió i quedà com una ridiculesa política, el cert és que es va publicar al butlletí oficial i, de iure, va tenir valor de llei, la qual cosa feia un trist favor a la idea que tots podem tenir de la llei, perquè si bé sabem que aquesta potser justa o injusta, encertada o desencertada, constitucional o inconstitucional, la novetat d'aquella decisió dels aragonesos presa l'any 2013 ens feia veure que, a més a més, la llei també podia ser absurda, arbitrària, estúpida i, el que és encara pitjor, acientífica.
La decisió del Parlament presa l'any 2013 va ser una reacció contra la llei de llengües del PSOE i Chunta Aragonesa (CHA) de 2009, que incloïa el català i l'aragonès (amb aquestes denominacions admeses internacionalment) com a llengües pròpies de l'Aragó juntament al castellà, decisió que va ser novament presa el 2016 quan, altre cop, els socialistes van ocupar el poder. Però ara, després que ha assumit la presidència de l'Aragó el Partit Popular amb el suport de Vox, ha fet evident la seva obsessió anticatalana —en definitiva, de qualsevol cosa que, en la seva denominació contingui el mot «català»— emprenent una reforma de la política lingüística partint d'una afirmació, tan contundent com falsa, com la que ha fet pel president aragonès Jorge Azcón des de Brussel·les, en afirmar que «A l'Aragó no es parla català», sentència que es complementa amb una altra encara més greu, quan afirma que a l'Aragó tampoc es parla aragonès. I és per això que està decidit a modificar la llei perquè el català i l'aragonès no estiguin reconeguts com a «llengües pròpies» de la comunitat autònoma.
En el fons, quan rasques una mica, t'adones que el president no és tan inculte com sembla, en el sentit que desconegui que a Fraga, a Mequinensa i a d'altres poblacions de la Franja es parla català. O bé que en algunes zones pirinenques i prepirinenques de l'Aragó encara és viu l'aragonès. El que li dol és el nom acadèmic d'aquestes llengües, el que li dol i no accepta de cap manera és que la denominació comunament acceptada de la llengua que es parla a Fraga i a Mequinensa sigui «llengua catalana».
Òbviament, els plans del tàndem PP-Vox no és tant que a les regions amb una llengua pròpia diferent del castellà es deixi de parlar la llengua autòctona (encara que, probablement, no els sabria cap greu fer-la desaparèixer), com que aquesta llengua autòctona es digui «català» o bé «aragonès», ja que ells, tot i que tenen un concepte global i unitari del «castellà o espanyol», que pot ser aplicable sense fer distincions a qualsevol regió, comunitat o estat o es parla, val a dir que amb una gran riquesa de varietats dialectals (penseu no sols en Espanya sinó en Centre-Amèrica i Sud-Amèrica), el que de cap manera accepten és que la llengua catalana sigui una única llengua a tots els llocs en es parla, tot i que presenti (en això com totes les llengües) varietats dialectals que, per importants que siguin, no alteren el concepte unitari de la llengua. El mateix, en definitiva, que succeeix amb el castellà, l'anglès i, en general, amb totes les llengües.
Aquest cop, el president aragonès, després de fer l'afirmació contundent que he transcrit abans —«A l'Aragó no es parla català»— reconeix tanmateix que, a la seva comunitat, hi ha altres llengües vives, que difícilment pot enquadrar en la matriu castellana, ja que no són una varietat —unes modalitats— del castellà. Per això prefereix denominar-les patués, chistabín, ansotà, maellà o fragatí, entre d'altres, denominacions que no hi hauria cap inconvenient a mantenir vives —com nosaltres també podem dir que parlam menorquí, mallorquí o eivissenc (i, si tant voleu, maonès, o ciutadellenc), ja que podem distingir aquestes parles, sempre que no neguem que el menorquí, el mallorquí o l'eivissenc (i també les modalitats maonesa o ciutadellenca) són manifestacions vives de la llengua catalana.
Sortosament, no tothom ha acceptat sense queixar-se les manifestacions del president Azcón, i les quatre associacions més veteranes en la promoció i defensa de l'aragonès i el català a Aragó —Rolde d'Estudis Aragonesos, Consell d'a Fabla Aragonesa, Institut d'Estudis del Baix Cinca i Associació Cultural del Matarranya— han presentat una queixa davant el Justícia (el Defensor del Poble autonòmic) per assenyalar la «desprotecció legal» en què quedaran totes dues llengües (el català i l'aragonès) si es suprimeixen els seus noms. A criteri d'aquestes associacions, això infringiria «la normativa estatal i internacional, especialment la Carta Europea de les llengües».
El més preocupant d'aquesta política —que, sense tanta intensitat, però també amb convicció, és assumida a casa nostra per Vox i d'una manera no tan radical però val a dir que preocupant per alguns elements del PP, és que, amb la teòrica defensa de lo nostro, s'amaga la voluntat de reduir la llengua catalana a un argot d'estar per casa, que és en el que s'acabaria convertint si no disposés d'una gramàtica que vinculés totes les variants existents i no mantingués una varietat estàndard que permeti estudiar-la, ensenyar-la i practicar-la de manera genèrica, com fan totes les llengües cultes del món... començant pel castellà.
El més greu de tot plegat és que els diferencialistes lingüístics volen ignorar que, sense la varietat genèrica, una llengua es desfibra, es fragmenta en mil formes particulars de parlar-se i acaba perdent-se i reduint-se tan sols als usos domèstics i casolans.
I diguem-ho clarament, amb aquests posicionaments sobre la llengua, tots els quals estan fora dels consensos de les institucions acadèmiques d'abast internacional, el que es vol realment és llançar una llengua determinada (el català i l'aragonès en aquest cas) a les escombraries. I per fer-ho, no hi ha res millor que fragmentar-la i desfibrar-la. Per tant, no ens podem estranyar que les defenses més fervoroses de l'aïllament lingüístic (valencià, mallorquí, menorquí etc.) normalment es facin en llengua castellana. I si algun cop es fan en un format marcadament dialectal del català, no és tant per convenciment ni per amor a la llengua com per autojustificar-se.
