Sobre l’arqueòleg i periodista Josep Mascaró Pasarius

El record em situava a Ciutat de Mallorca, cap als anys 1972-1973. Feia poc havia arribat de Barcelona i passava una setmana a Palma entorn a les vacances de Nadal o de Pasqua.

Va ser durant aquells dies quan el vaig descobrir entrant per la porta del primer pis, on vivia a Palma la germana del pare,    sa tia Antònia, al carrer Arturo Rizzi, 45, avui Nuredduna. No era molt alt, moreno de pell, amb cabells negres i un somriure permanent, agradable, convincent. Feia l’efecte de ser molt més jove. Tenia un esperit de lluita, capaç d’aconseguir i tirar endavant els seus objectius, com ho va anar demostrant, amb escreix, al llarg de la seva vida.     

Tot ell inspirava confiança i humanitat. Venia a parlar amb mon pare de Menorca, de la seva feina, dels mapes que anava construint pas a pas, de la seva illa, la nostra illa, també.   

Explicava com havia anat elaborant el mapa de Menorca, descobrint nous llogarets, petites cales, a les que anava posant nom. La seva experiència estava plena de circumstàncies ben diverses, orientades a donar sentit a la seva vida, de la que sols vaig poder conèixer una mínima part.

Posar nom a diferents punts del mapa de Menorca és una manera de crear, de donar entitat a persones, coses -llocs naturals en el seu cas- i ell posava nom a llocs oblidats, punts de referència més endavant significatius o establia –sense saber-ho- les bases perquè els que vinguessin darrere acabessin de configurar el mapa de Menorca i tants altres de l’arxipèlag.

Ens explicava que no era una feina fàcil, donat que no sempre trobava la col·laboració necessària per accedir a les propietats i poder comprovar la situació exacta d’aquella part del territori, que necessitava conèixer per traslladar-ho, com a punt visible, com a topònim, al seu mapa.     

2 Es va presentar amb un caramull de mapes enrotllats i encara en va dur alguns més. Estava orgullós del seu treball. Més endavant, i coincidint a l’època en què mon pare va ser president de la Casa de Menorca a Palma, el va convidar a donar una conferència sobre Menorca: «L’Arqueologia de Menorca i Mallorca, els principals monuments megalítics» ...

Va situar l’Illa en el mapa explicant els aspectes històrics          -amb les primeres invasions, la invasió turca2 les influències angleses i francesa- els aspectes geogràfics –noves inscripcions de petites cales, punts oblidats de llocs i llogarets fins ara desconeguts-. Anava enriquint la seva dissertació amb fotografies, diapositives i mapes. Es va centrar en la riquesa arqueològica de Menorca, també de Mallorca. La passió per Menorca, que va saber transmetre com a bon comunicador que era, va ser el fil conductor d’aquella tarda. Va entusiasmar l’auditori, la majoria eren menorquins, que van saber reconèixer la seva exposició amb un llarg i càlid aplaudiment. Sabia arribar ben endins.

Poc temps després, vaig tenir coneixement de què havia traslladat el seu despatx a la Plaça Garcia Orell, que uneix el final del carrer, llavors Arturo Rizzi amb el de Fr. Manuel de los Herreros, que vincula l’anterior plaça de les columnes amb la de Pedro Garau.

Pel que vaig sentir, i he anat llegint sobre la seva vida3, tot quan se’n pugui dir és poc. Josep Mascaró Pasarius, com molt bé l’anava descrivint el periodista i editor del Menorca en la seva conferència a l’Ateneu, no solament era arqueòleg, investigador, sinó també historiador, cartògraf, periodista, guionista i dotat d’un llarg etcètera d’habilitats, que ell va saber posar al servei de la història del coneixement i de la cultura de les illes i, en especial, de Menorca.

La seva tasca mereix, avui, tot el nostre reconeixement no solament per haver obert camins a la configuració del mapa de Menorca i mapes d’altres indrets i no tan sols de les illes, sinó també pel fet d’haver contribuït amb les seves aportacions a posar les primeres pedres per a l’actual reconeixement de la Unesco, que considerava i declarava, en la 45a edició, a la Menorca talaiòtica com a patrimoni mundial de la humanitat.