Davant del creixement del repte sobiranista, el Govern de Mariano Rajoy va actuar amb covardia. En lloc d'articular una resposta política al clam dels independentistes, va decidir que deixava en mans dels jutges la defensa de la unitat d'Espanya. En lloc de contestar políticament les seves reivindicacions, va decidir que els jutges diguessin que tot estava prohibit. I els tribunals, incloent-hi el Constitucional, van entrar gustosos en aquell joc. Tant, que fins i tot van arribar a prohibir que al Parlament de Catalunya es discutís —no que s’aprovés, sinó que tan sols es discutís— la independència, i per coronar aquesta gestió, el Govern ordenà a la policia que ataqués amb malls i porres milers de persones per frenar (val a dir que inútilment) un referèndum que no era sinó una simple consulta reivindicativa, encara que els independentistes pretenien donar-li més valor, però que —i ells ho sabien—estava mancat de tota força jurídica.
Aleshores, el Tribunal Suprem, aprofitant que el fiscal general de l’Estat qualificà absurdament uns fets que s’havien dut a terme pacíficament com a delicte de rebel·lió, es va atribuir la competència per jutjar un cas per al qual d’altra manera no hauria estat competent, i va utilitzar la presó provisional per als encausats, als quals també aplicà la inhabilitació preventiva, per a, finalment, condemnar-los a unes penes de presó desorbitades. No dubto que el Tribunal Suprem ho va fer per defensar Espanya, però ¿tenia prou empara en la llei per actuar com ho va fer?
Temps després, quan el Parlament espanyol, empès per les circumstàncies, va decidir treure del Codi penal el delicte de sedició i regular de manera més laxa el de malversació, el Tribunal Suprem tornà a la càrrega i refusà l’aplicació del subtipus atenuat als processats en la causa del ‘procés’ Puigdemont, Comín i Ponsatí, fent d’aquesta manera una interpretació molt forçada d’aquest delicte que contravenia l’esperit de la reforma duta a terme pel poder legislatiu. I com sempre, a costa dels líders independentistes.
Dubto, per tant, que davant l'independentisme (ideologia que, com saben els meus lectors jo no comparteixo) els jutges que hi van intervenir hagin actuat sotmesos estrictament a la llei, com confio que s’acabi demostrant quan es resolguin els recursos que s’han interposat davant les institucions judicials europees.
És això lawfare? Molt probablement, encara que no és el mateix que ho digui jo des d’una columna periodística que ho faci una diputada, com Míriam Nogueras, en seu parlamentària, i que ho faci amb noms i llinatges de jutges que ha titllat d’indecents i per als quals ha demanat expressament que siguin separats dels seus càrrecs i condemnats.
Com era d’esperar, aquesta intervenció de Nogueras, al meu entendre molt desafortunada, ha provocat un daltabaix en el món dels jutges i de l’oposició del PP, que han criticat obertament les opinions de la diputada, la qual ha tingut el suport —se suposa que involuntari— de l’expresident d’Extremadura i avui senador popular, José Antonio Monago, que, sense avaluar l’abast (i les conseqüències) de les seves paraules, per voler criticar Nogueras, ha acabat per donar-li la raó quan, dirigint-se al ministre de Justícia, ha afirmat que «el mayor caso de 'lawfare' que se ha conocido en la historia política de España lo mecieron ustedes. Porque un juez, el juez de Prada, introdujo en una sentencia un párrafo a propósito de la sentencia sobre la 'Gürtel', que provocó la caída del Gobierno del señor Rajoy». Que dies després d’afirmar això se n’hagi desdit un cop els seus li han estirat les orelles, no resol del problema, perquè el cert és que, quan afirmà que el jutge de Prada havia actuat malament, és clar que, des del seu punt de vista —el del PP—, denunciava un cas de lawfare al món de la justícia, com també hauria estat un cas de lawfare —aquest molt més greu si hagués acabat prosperant— l’intent d’aquella frustrada reforma del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) acordada entre PP i PSOE que situava Marchena al capdavant del Tribunal Suprem, operació que s’avortà quan el senador del PP Ignacio Cosidó comentà en un twit que, amb aquell acord, els populars controlarien la Sala Segona del Tribunal Suprem per la porta de darrere.
Exemples, per tant, de lawfare n’hi ha i no pocs. Basti esmentar l’arxiu que s’ha produït aquesta darrera setmana del cas Neurona contra Podem, després de tres anys d'imputació, i també el de la querella del fons voltor ‘Vauras’ contra Ada Colau i dos dels seus regidors a l'Ajuntament de Barcelona, que l'Audiència Provincial va ordenar investigar l'abril del 2022, i ara també s’ha arxivat.
Davant fets com aquests darrers ¿no hauria estat bé que els jutges que es van revestir amb la toga i van sortir al carrer per protestar contra les acusacions de lawfare que es feien al pacte entre PSOE i Junts per l’amnistia, es pronunciessin ara sobre l'ús il·legítim de la Justícia per desgastar els oponents polítics? ¿No hauria estat bé que el CGPJ hagués dit alguna cosa quan el ja famós jutge García Castellón s’inventà una pel·lícula (perquè no crec que es pugui definir d’altra manera) per acusar Puigdemont de ser un terrorista pel fet d’haver escrit un twit que donava suport a uns manifestants independentistes, establint com a element factual del delicte que un senyor francès que passava per allí va morir d’un infart?
No obstant això, una cosa és que jo —o d’altres persones com jo— discrepem d'una o de diverses decisions judicials i ho diguem en un article com el que jo ara escric, i l’altra que afirmem que el sistema judicial espanyol no és imparcial i que tots els jutges s'han convertit en actors polítics. I tampoc és el mateix que l’opinió crítica es publiqui en un diari, que l’acusació es faci de manera solemne a la tribuna del Parlament, perquè això darrer —i més quan s’hi implica tot el sistema— comporta proclamar que el nostre poder judicial està pervertit. I fer-ho no sols és arriscat sinó injust, alhora que contribueix a augmentar la inestabilitat del país. Per això mateix, un partit responsable, si bé ha de prendre nota que hi ha irregularitats al sistema i buscar-hi solucions, no sempre pot expressar-les en veu alta sense el risc que les paraules danyin greument la democràcia.
Comprenc, per tant, que davant els atacs amb noms i llinatges de Míriam Nogueras, el ministre Bolaños hagi hagut de sortir en defensa dels jutges que el Govern —com a tal Govern— no ha criticat, encara que, a l’acord signat per PSOE i Junts per l’amnistia sí es parla explícitament de lawfare.
Haurem, per tant, de convenir que, encara que creguem que hi ha jutges espanyols que abusen del seu poder per fer activitat política, això només es pot combatre amb els mecanismes de l'Estat de dret. Ara que, davant les evidències, caldria abordar la situació i trobar els mecanismes adequats per evitar el desprestigi de la judicatura.
Però dit això, haureu de convenir que l’actual CGPJ no és el més adequat per abordar el problema, perquè només des d’un biaix ideològic inacceptable es pot creure que els actuals membres d’aquesta institució tenen legitimitat per parlar d’una bona administració de justícia al nostre país, perquè ells són —i ho dic amb total convenciment— el cas més evident de lawfare entre nosaltres.
