TW

Ring... ring...

Hola, bon dia!

- Ah, Josep, ets tu? Quin honor! Precisament, fa una estona pensava en tu. Sí, recordava quan teníem quinze anys i anava a repàs de matemàtiques al Roser, que havia estat seu de s’Acció Catòlica de ses Dones. Record que ens preparàvem per als exàmens lliures de batxillerat, si no vaig errat, amb en Joan Moll i en Jandro Rotger. Tu rodaves per allà, eres un poc pillet, bono, sempre has estat un cul inquiet. I a què és deguda aquesta cridada? Perquè, quan crides tu sempre és per cosa important, o per proposar-me alguna feineta o per fer-me saber el teu parer sobre alguna cosa que he escrit.
- No, Bepet, fill de Demetrio Portella corredor de pedestre. Avui et telèfon per donar-te una bona notícia.
- No em diguis que et jubiles i em convides a una festa de comiat!
- No, encara he de donar molta batalla, jo. No, et crid per a comunicar-te que amb l’escrit d’aquesta setmana has arribat al teu article nombre deu mil.
- Deu mil! Mai no m’ho hauria pensat. Ses mentides que hauré dit. Deu mil! Com passa es temps. Més de quaranta anys sí, però es nombre no el sabia. Voltros ho duis ben comptat o li envelau per sa belluma?
- I tant, hem posat un becari i ha comptats cada col·laborador quants articles dur fets. Per tant, des d’aquells primers que eren de sa secció «S’altre dia» fins ara, deu mil. I a que no saps el millor de la notícia?
- No, no ho sé. Si no m’ho dius tu, jo no ho sé.
- Idò, açò és que es Consell d’Administració va acordar que a tots aquells col·laboradors que mai no han cobrat res pel que escriuen, quan arribin als deu mil, se’ls gratificarà amb un euro per escrit. Què trobes? Deu mil euros.
- Em deixes de pedra, Josep. Mai no m’ho hauria pensat. Si mateix, és molt. A veure, un euro tot sol no és res, però així, de cop i volta, deu mil són molts. I que bons que seran, amb sa inflació que tenim ara i es dies de Nadal a tocar.
- I ja saps que faràs, amb aquest dineral?
- Invertir. Primer compraré una cotxeria, la convertiré en botiga però no l’arribaré a obrir, ja que aprofitaré es decret del Govern per convertir-la en habitatge, que llogaré fins duplicar sa inversió. Amb el que tregui, pujaré s’edifici fins a tres plantes, sempre complint amb el decret del Govern i les promeses d’en Benejam. Vendré ses dues plantes a francesos i, amb el que tregui, compraré un lloc abandonat, que convertiré en un agroturisme. Sembraré quatre oliveres per fer veure que faig producció d’oli i faré vint habitacions amb piscina privada. Quan ho tengui arrencat el traspassaré a un Fons d’Inversions i podré anar a viure a Hawaii i comprar un iot interminable amb el que faré la volta al món, contribuint així a l’escalfament global i al malbaratament dels recursos.
- Vaja, Josep, mai no m’ho hauria pensat. Està clar que ho pots fer, ja que en l’acord del Consell d’Administració no es diu res de condicionar l’euro al seu bon ús posterior.
- Es doblers no poden estar aturats. Si els posam dins un banc, al cap de deu anys ja m’ho hauran pres tot. No, es doblers ha de fer feina. Això és la màxima del capitalisme.
- Però jo em creia que tu eres comunista.
- Mai t’has de fiar de ses aparences. És qui són comunistes de ver són en Gomila, n’Huguet, en Sans, el lliure pensador, i n’Alejandre. El que passa és que ho dissimulen, jo només som un pijo-progre.
- Bep, Bepet, tu m’estàs aferrant de mala manera. No m’ho has de fer, açò. Que jo m’ho crec tot i després ho diré a «Pont i cova».
- Ai, amic Josep. Les persones som pous de contradiccions.
- Així, vols els deu mil o no? T’he de dir, emperò, que el Consell d’Administració posa una condició per cobrar. Han de ser deu mil i adeu siau. O sigui, que amb l’article deu mil s’acaba la teva presència al diari «Menorca». Ens sabrà greu, però hem de renovar el personal.
- O sigui, que si escric l’article deu mil ú perd els deu mil euros?
- Així és.
- I que els puc acumular? O sigui, escriure deu mil articles més i obtenir una recompensa de vint mil euros?
- De cap manera, no em puc imaginar els disgusts de deu mil articles més.
- Em poses en una situació difícil. Açò em recorda sa rondalla de n’Albranca al «Folklore Menorquí de la Pagesia», d’aquell pastor al qual se li apareixia una dama bellíssima en una cova que es pentinava amb una pinta d’or, i que la dama li donava a triar: què vols, sa dama o sa pinta d’or? El pastoret va agafar sa pinta d’or i va ser pobre tota sa vida. Per açò crec que elegiré quedar-me amb la dama.