«Qui és el darrer?»

La desafecció política és dolenta per a la salut democràtica. El distanciament existent entre classe política i societat civil és un problema, però clar, veure açò, o el Parlament balear també, una seixantena de parlamentaris cobrant tres vegades més que un regidor de poble que surt al carrer i ja l'emprenyen; o veure com entre ells ni en xerren de carregar-se el Senat –allà on col·locam als que no sabem què els hem de fer–, fotre canya a les elèctriques pel preu del llum o als bancs per com abusen dels ciutadans...

Però aquest desencant amb els polítics es gesta també en el dia a dia. Per exemple, visitant el Canal Salat. Sí, tenim la millor sanitat europea i grans professionals que es desviuen pel seu lloc. Ara bé, hi ha situacions enquistades i quan les vivim ens cagam en tot (perdó) i llestos. Anar allà, una gentada, i sense poder agafar ‘ticket' de torn; senzillament, «qui és el darrer?». Amb gent que frissa per feina o perquè no pot estar dreta o el que sigui. No, allà, amuntegat tothom, i després els esquitxos de si jo o tu hi era primer. De ver no en tenim ni per comprar un aparell com a Correus? O quan vas a fer-te anàlisi, com a bestiar, et criden per un micròfon de l'època dels Beatles i si ets major i no hi sents o ets sord, espavila. Ah, i truca-hi si vols al centre; posa't unes olives i xurres, perquè va per llarg. No, no me n'he anat d'una banda a l'altra no; xerram d'açò, del fet que les coses quotidianes s'aclareixin per recuperar certa credibilitat en els de la corbata i la tablet.