A les pel·lícules dolentes, el final es veu venir d’una hora enfora i l’espectador pot aprofitar per fer la siesta sense por a perdre el fil. Per molt que s’hagi esforçat Carles Puigdemont a posar un poc d’emoció en la trama de l’elecció de Francina Armengol com a presidenta del Congrés, el resultat ha estat el que tots podíem preveure la mateixa nit de les eleccions del 23 de juliol.
En la política de blocs que s’ha instaurat a Espanya, els partits nacionalistes -en aquest cas si són de dretes és igual- sempre decantaran la balança cap a l’esquerra mentre tenguin la clau per formar una majoria. Per tant, el PP no governarà si no és capaç de sumar amb Vox, encara que populars i socialistes tenguin el 65 % del vot.
Més sorprenent ha estat el desenllaç per a Francina Armengol, convertida en la tercera autoritat de l’Estat. D’açò se’n diu estar en el moment just i el lloc oportú. Qui li havia de dir fa tres mesos quan tenia al davant un horitzó de quatre anys escalfant un escó de l’oposició al Parlament balear. El seu compromís amb les Illes ha durat el mateix que una promesa de Pedro Sánchez.
El guió de la funció tenia reservat per a ella un gest polític important: com a presidenta del Congrés permetrà l’ús de les llengües cooficials a la Cambra. Resulta que el costum de retirar la paraula als diputats que es passaven al català, el basc o el gallec era una arbitrarietat, perquè el seu ús no estava prohibit de forma expressa al reglament. Tocarà ara habilitar un sistema d’intèrprets perquè a més quedi reflectit a les actes i es tradueixi per a la resta de diputats. Que costarà doblers? Sí. Què és positiu fer-ho? També.
El primer requisit per governar un país hauria de ser entendre a qui en forma part, amb la seva diversitat. No com a excusa per negociar privilegis, sinó com a reconeixement de ciutadans lliures d’emprar la seva llengua i amb els mateixos drets i obligacions que els altres.
