El pas del temps és un fenomen que moltes vegades pot provocar-nos desassossec. Al principi de la vida, veure com una criatura acabada de néixer va creixent a mesura que compleix anys és quelcom veritablement agradable. En canvi, arribada l'època de la maduresa, els aniversaris poden esdevenir una experiència poc gratificant perquè són la constatació que ens anem aproximant cap a l'ocàs de la nostra existència.
En aquest sentit, l'home es troba en una situació paradoxal que el papa emèrit Benet XVI va descriure així a l'encíclica Spe salvi (30 de novembre del 2007): «continuar vivint per sempre -sense fi- sembla més una condemna que un do. Certament, es voldria ajornar la mort al més possible. Però viure sempre, sense un terme, seria, al cap i a la fi, avorrit i al final insuportable» (núm. 10). I segueix: «d'una banda, no volem morir; els que ens estimen, sobretot, no volen que morim. D'altra banda, malgrat això, tampoc volem continuar existint il·limitadament, i tampoc la terra ha estat creada amb aquesta perspectiva. Llavors, què és realment el que volem?» (núm. 11).
El dia d'avui, Diumenge de Pasqua, respon aquesta pregunta. Volem una vida que no sigui un continu succeir-se de dies del calendari que acabi amb la mort. I aquesta és precisament la vida nova que Jesucrist inaugura amb la seva resurrecció: una existència en la qual no hem de patir pel pas del temps perquè la mort ha estat definitivament vençuda. Són ben conegudes les paraules de sant Pau: «sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu» (Rm 6,9-10). La resurrecció de Jesucrist no és un esdeveniment del passat, sinó que és sempre actual i vertebra tot el nostre ésser: el Messies traspassa la paret aparentment infranquejable de la mort i es converteix en el Senyor de la Història.
En un famós passatge del Llibre de l'Apocalipsi, l'Anyell -que està dret després d'haver estat degollat- s'acosta a qui seu al tron, pren de la seva mà dreta el llibre i va descloent-lo entre els càntics dels ancians: «ets digne de prendre el document i d'obrir-ne els segells, perquè has estat degollat i has comprat per a Déu amb la teva sang gent de tota tribu, llengua, poble i nació» (Ap 5,9). El prevere francès Jean Corbon explica que aquesta és l'acció decisiva de Jesucrist -l'Anyell de Déu- en la litúrgia celestial. Perquè «només Jesús, per la seva victòria damunt la mort, realitza l'Esdeveniment que escriu i desxifra la història. Sense la seva Pasqua, tot és absurd. Alguns homes poden escriure història, mentre altes s'imaginen fer-la. Només Aquell que envaeix el temps amb la seva Plenitud pot revelar el sentit de la història en esquinçar el vel de la mort i de la mentida. Ell és el sentit de la nostra història, perquè Ell és el seu Esdeveniment. Ell és el Senyor de la Història».
Avui, Diumenge de Pasqua, el cel s'alegra i la terra fa festa perquè Jesucrist ressuscita, es converteix en Senyor de la Història i ens obre les portes de la vida eterna. Des d'aquesta perspectiva, té tot el sentit que ens demanem: veritablement feia falta que el Fill de Déu fos executat de manera ignominiosa i romangués durant tres dies al regne de la mort? És la mateixa pregunta que es feia fa uns anys el mestre Ponç Pons: «Nota per a una heretgia. Potser ens hem interessat molt més nosaltres per Déu, que no Déu per nosaltres. I açò d'enviar el seu fill a morir en la creu em sembla injust, exagerat, cruel… i sobretot innecessari» (El rastre blau de les formigues, Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 77). La mort de Jesús és necessària perquè constitueix la prova irrefutable que Déu ens estima i que està a prop de nosaltres en els moments de major dificultat. Tornem a Jean Corbon: «només Jesús és l'Esdeveniment de Déu a favor de l'home, perquè és l'adveniment de Déu amb l'home. No amb bones paraules, predicant-nos un Evangeli meravellós, sinó bevent el calze de la nostra mort».
Amb la seva crucifixió i la seva resurrecció, Jesucrist, Senyor de la Història, ens ha alliberat de l'esclavatge de la mort (He 2,15) i ens ha regalat aquella alegria que mai ningú no ens podrà prendre (Jn 16,22). Al·leluia! Per molts d'anys!
