‘El país de l'altra riba', de Maite Salord

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Com que els mitjans ja en parlen a bastament, em limitaré a parlar d'uns trets que no haurien de passar desapercebuts de la veu narrativa de na Maite: el seu llenguatge viu, senzill, correctíssim i d'una dignitat geolectal que enalteix la base comuna de la llengua literària catalana. Cap empatx per emprar formes verbals de l'estàndard balear (jo mir, pens, rall, acab, ajud, record...; apagam, rallam...), concordança del participi amb el pronom feble (no n'he feta -de greixera-, no l'havia vista arribar -a ella). Introdueix sense complexos lèxic i locucions pròpies (ca, filleta, al·lot, còssigues, davallar, estudiet, bòtil, escudellam, torcar...; estar carregat d'esca, tallar un cabell al vol, fer capades, esclatar de riure, un sol que fa grinyolar els cans...). Na Maite sap amb quin material lingüístic tracta; no debades és professora de català.

Aquesta senzillesa narrativa, que no simplicitat, és producte de la naturalitat amb què maneja l'autora els fils de l'idioma, ja que, com va escriure Paul Valéry a propòsit de Proust: «Entre la novel·la i el relat natural de les coses que hem vist i sentit no hi ha d'haver diferències essencials». En la novel·la hi ha una llei: que ens arrossegui cap a la continuació, que ens aspiri, fins i tot cap a un final, que pugui consistir en la il·lusió d'haver viscut profundament l'aventura vital que ens conta o d'haver donat total versemblança als individus que hi són inventats. Passar a l'altra riba és una aventura humana que, tard o prest, tothom ha de conèixer.