Diumenge passat, dalt l'avió cap a Barcelona, envoltat de jugadors de bàsquet del Múrcia que no hi havia manera d'encistar en els enfonys en què Vueling asseu el personal, pensava que la supèrbia i el menyspreu han precipitat dos mons diferents cada vegada més distants.
Dins l'avió mateix es podia veure. Missatges en castellà i en anglès en un viatge que fa el mateix trajecte que va dur el català a Menorca fa 800 anys. De vegades també posen una cinta informativa en aquest idioma, però només quan hi pensen. El personal de l'avió ni és capaç de respondre't amb un senzill ‘adéu' quan davalles, mentre si dius good bye, es maten per contestar-te en anglès.
Més d'un de cada quatre habitants d'Espanya viu en un territori on el català és llengua oficial, tant si l'anomenen així com d'una altra manera. I després de quaranta anys d'una Constitució que es comprometia a protegir i defensar la diversitat lingüística de l'Estat, ni viatjant de Menorca a Barcelona tens consciència que hagi canviat res.
No és freqüent adreçar-se en català a un policia si no és municipal, perquè hi ha prou exemples que pot ser entès com una provocació. L'ensenyament a les escoles en l'idioma propi -l'única defensa de què gaudeix- es qüestiona cada dia i amb cada nou govern, com si no fos la cosa natural en un Estat de llengües diverses. I metges i jutges més preocupats per la seva comoditat personal que pels drets de les persones, exigeixen que sigui el ciutadà qui s'adapti a ells.
I açò no és res comparat amb les coses que pots arribar a sentir i veure fora dels territoris on el català és llengua oficial. Des del progrés de pega que subscriuen manifestos a favor de la lengua común fins a la constant interpel·lació quan rallam el nostro idioma. I tot plegat no són més que mostres d'inseguretat i d'incultura. Una incultura que cap govern espanyol ha volgut resoldre en quaranta anys de democràcia.
No és la llengua allò que divideix. La divisió la provoca aquesta mala voluntat dels governs espanyols d'amagar la realitat. De no explicar a l'Espanya monolingüe que un de cada tres habitants de l'Estat forma part d'una realitat lingüística diferent. I que no som «bilingües» com se deia dels habitants de les colònies, sinó que hem après el castellà com ells podrien aprendre el català, el gallec o l'eusquera.
Clar que cada llengua és el reflex de la cultura i la història que hi ha darrere. I la cultura i la història encara s'han amagat amb més mala fe que la llengua. Senzillament s'han bescanviat per una cultura i una història tan monolítica com irreal al servei d'un nacionalisme espanyol que exclou els altres.
Propòs al Menorca una pregunta d'aquestes que fa cada dia al diari digital. Quants de menorquins coneixen la «Crònica de Ramon Muntaner»? Idò és el llibre en què l'autor descriu en primera persona la conquesta de Menorca el 1287. Un text fonamental per conèixer els inicis de la història dels menorquins i un dels grans documents literaris de l'edat mitjana europea.
Tot açò ho pensava dalt l'avió escoltant el comandante que mos donava les gràcies per haver elegit la seva companyia... Com si n'hi hagués una altra per poder triar. I mentrestant mirava pel finestró Barcelona, que s'anava apropant. Vint-i-quatre hores més tard, en un edifici que ja es podia distingir, el Palau de Justícia, jutjarien el president de la Generalitat.
Per a l'Espanya a qui se l'hi ha adulterat la història del país, és un fet intranscendent. El judici d'una simple autoritat autonòmica acusada de no complir sense xistar les ordres de la Junta Electoral Central. Una mostra més de les rebequeries d'aquests catalans que mai estan contents.
Per a Catalunya, en canvi, a qui se jutjava era al 131è president de la Generalitat, elegit pel Parlament més antic d'Europa, com deia Pau Casals. Sense oblidar que és president perquè els tres que abans havia triat aquest mateix Parlament van ser refusats per la justícia espanyola, un a l'exili i els altres dos a la presó.
Tat intranscendent vist des d'Espanya que, a la mateixa hora, la ministra portaveu del govern entonava davant els partits independentistes, una vegada més, la cançó de l'«Olvidemos el pasado y volvamos a l'amor». És temps, diu el govern en funcions, de donar prioritat a la governabilitat d'Espanya i «de treballar junts per posar en marxa una política progressista».
I ho diu a una gent que fa cent anys que veu decapitar els seus líders. I que ara mateix els té a l'exili o a la presó, després d'un judici que Amnistia Internacional ja ha denunciat, com ho ha fet l'ONU i com sembla que farà la justícia europea, a la vista del recorregut de les ordres de cerca i captura espanyoles.
I ho diu el mateix dia que jutgen el seu president en una sala presidida per la foto d'un rei d'Espanya desacreditat a Catalunya i davant un jutge i un fiscal que ja fa dies que s'ha pronunciat públicament en contra de l'acusat. I amb Vox en el paper d'acusació particular.
Dos mons cada dia més distants i que ja sembla impossible que tornin a confluir.
