L'objectiu d'aquells aprenents de sapiens era sortir a la llum dia i conquerir la terra. Les glaciacions havien acabat, els gegantins dinosaures s'havien extingit i els vells mamuts eren poc més que pacífics fòssils.
Abreugem la narració: sortits ja de les coves es repartiren la terra on sembraren plantes i arbres. Recol·lectaven fruits i criaven gallines i conills. Havien domesticat cans i cavalls —els moixos mai no ho van acceptar del tot— i amb això semblaven feliços. Veien sortir el sol i arribar la tardor. S'escalfaven a l'hivern al costat de la foganya i a l'estiu bevien aigua fresca.
Passat un temps, alguns en volien més: més terres, més blat, més cavalls... i començaren atacs fulminants i despietats. Amb això aquells habitants de la terra, decidiren que s'havien d'ajuntar, calia unir-se per defensar les seves possessions. Dit i fet: iniciaren la creació del que després en digueren pobles. Construïren cases unes devora les altres. Les rodejaren de murades i posaren una església enmig. Una església i una taverna, és clar.
Un èxit: els pobles creixen. Més gent: més cases, més carrers, més esglésies i més tavernes. Alguna escola. Ara ja són urbs importants i aixequen catedrals. Catedrals i pisos. Presumeixen de les seves festes i tradicions, dels seus sants i processons. Per mostrar a altres ciutats la seva grandesa i sensibilitat sembren a carrers i places aquells seus arbres d'antany, que han anat a cercar a la natura. I plantes: també han anat a recollir aquelles mates de flors i d'olors que abans tenien a la porta de casa.
Un fet curiós: ja no tots els habitants són iguals, n'hi ha d'opulents i de molt més pobres i ben prest fan barris i carrers de primera i de segona: grans avingudes, amb quatre rengleres d'arbres exòtics o carrers estrets sense una mala fulla. Coses de la vida i dels diners. Diners que just controlen uns quants. Però aquesta serà una altra història. La que ara ens interessa és minúscula: la història d'aquells arbres i plantes que havien sembrat en record de temps passats. L'ànima dels vegetals també pateix, segons asseguren, i enyoren les terres on van néixer. I alguns, fins i tot, moren de tristor o d'avorriment en veure que just els cans s'hi atraquen per aixecar la pota de darrere. Donen l'ombra que poden, quan els deixen, a vells jubilats i parelles de joves enamorats. Acullen ocells i nius. Deixen caure suaument fulles ocres quan arriba l'hora... i aguanten estoics i ferms mentre tenen força.
Molt sembrar arbres i flors entre les cases però res és igual que antany. Els regidors inauguren parcs amb fontetes i les dones posen ramells a finestres i balcons, però tot resulta com una caricatura del que tenien. Els ciutadans enyoren la natura i els nobles regidors, preocupats, s'inventen el gran dia de la flor, la diada de l'arbre, la setmana de la mata d'olor... i aquells ciutadans s'ho miren contents i passegen entre aquella tan acolorida com efímera celebració. La gran festa dura poquet i tot torna a l'esmorteïda i crua realitat. Els arbres se'n cansen de ser podats, de treure fulles, de passar pena i set, de viure aïllats amb les arrels clavades al ciment i un bon dia diuen prou: moren sense remei. Enterrats a un cementiri d'asfalt, sota una làpida sense nom. Com un monument silenciós a l'arbre desconegut. Han mort com a combatents.
Moltes de les nostres ciutats i pobles són avui, ai, desolats cementiris vegetals.
