L'estafa que escura les butxaques

La cosa no va anar més. Algú en seny em va explicar com funcionava la cosa. Si posaves 50 pessetes a la màquina, 25 anaven al caixó i 25 eren per premi. Jo que som de lletres, però que els nombres sempre se m'han donat bé, vaig arribar a la ràpida conclusió que con més jugues, més possibilitats de perdre. Si tens la sort d'endur-te'n un premi de 60 euros, vol dir que abans algú n'ha perdut 120. I no només açò, sinó que els 60 euros que guanyes possiblement tornin acabar (una hora o una altra) a la màquina, dels quals la meitat aniran al caixó. I així successivament. En definitiva que, estadísticament, són una estafa.

Ara bé, el més impactant de tot fou veure com un home es gastava en unes hores en una màquina la meitat del seu sou mensual. I fins aquí va durar la meva experiència en les escurabutxaques.

Ara, més de vint anys després, no només hi ha màquines escurabutxaques als bars, sinó que han proliferat les sales de joc i internet en va ple d'apostes esportives. I ningú dubte que la ludopatia és una addició i una malaltia que va a més. I alhora és un negoci redó, que a fet rics a molta gent. A Menorca, també.

Davant açò, és evident que cal fer cosa. En la campanya electoral ja han sortit algunes propostes. Des de que les sales de joc no puguin obrir abans de les 22 hores o prohibir la publicitat que incentivi el joc, com es va fer en el seu dia amb el tabac. Inclús es podria anar un poc més enfora, i que no es deixessin posar màquines escurabutxaques als bars que són per tots els públics (i limitar-les a les sales de joc) o al manco que no tenguin els llumets cridaners, amb els que s'intenta captar, amb molt mala baba, a la gent que pateix la ludopatia i que fa esforços per sortir d'aquesta malaltia.