Un valent imbècil ha estat protagonista aquesta darrera setmana per atemptar contra es patrimoni de tots amb unes pintades que semblen fetes per un fiet petit que encara no ha fet sa comunió. Un patrimoni natural i històric, sa cultura talaiòtica, que representa sa singularitat de Menorca, no només respecte ses demés Balears, sinó que mos fa únics davant el món. Sa Bassa Verda, s'antiga bateria militar de Punta Nati i Sa Naveta des tudons han estat objecte d'uns ridículs dibuixos —si es poden qualificar d'açò— que semblen fets amb lo que no vull dir. Estam parlant des monument prehistòric més emblemàtic de sa nostra illa. De sa construcció arqueològica més antiga d'Europa. Per més inri, es ferrerienc resident a Ciutadella que va descobrir es matarots va veure com un cotxo de turistes es passava per s'arc de triumf ses barreres que impedeixen s'accés a Sa Naveta per aparcar-hi just devora, com fèiem en temps d'en primer. Uns fets que demostren que es representants públics des Consell insular van ben errats de comptes quan diuen que existeix una «alta conciència» cap es patrimoni de Menorca.
Es nostro conseller de cultura des Pastissos Catalans, perdó, de Menorca, Miquel Àngel Maria, que encara deu cercar «el sant grial de les quatre barres» pes Castell de Santa Àgueda, quan no el tenim per Tabàrnia presentant llibres, s'ha mostrat sorprès pes fets i acusa a qualque perturbat de s'autoria. Més que perturbat, jo rallaria d'un cap de fava amb orelles des cap an es peus, però entenc sa finor des conseller. En qualsevol cas, en Maria n'ha dita una de bona i amb sa que hi estic d'acord: «no podem posar vigilància en es 1.200 jaciments de s'illa». No és que hi estigui d'acord perquè cregui que no poden econòmicament —perquè poden i encara n'hi sobraria per na Clara i sa filla—, sinó perquè crec que es polítics ja malgasten prou es doblers de tots com per posar més llenya an es foc. Dit açò, no em puc resistir a formular sa següent pregunta: si Govern balear i Consell insular són capaços de destinar millons d'euros de s'erari públic a imposar es català de Barcelona a ses nostres illes, ¿no seran capaços de posar un mínim de seguretat en es patrimoni arqueològic de Menorca, únic en el món?
Segons sa nostra estimada Policia Nacional, que investiga aquest atemptat contra es nostro patrimoni, ets autors podrien esser dos adults —no serà de cervell— d'entre 25 i 35 anys residents a Ciutadella. Ses males llengües i sa jovenea ciutadellenca ja tenen, com a mínim, a dos perfectes candidats per esser investits com a subnormals de s'any. S'especulen diversos noms, i es tremolor de cames de més d'un conegut personatge es sent d'una hora enfora. Es cabo pipa tindrà feina aquests dies fins que sa polícia no detengui es bàmbols en qüestió. Però no em fan cap pena. Qui la fa, que la pagui.
Aquest dissabte 24 de març a les 21:00 en es Club Nàutic de Ciutadella tendrà lloc una cita ineludible pes defensors de sa cultura i sa literatura menorquina. Sa Gala des IV Premi Joan Benejam de relats breus en menorquí.
Un homenatge anual que ha rescatat de s'oblit i ha dignificat dins sa memòria col·lectiva des menorquins a Joan Benejam Vives, nascut a Ciutadella es 27 de març de 1846. Fill major des mariner Joan Benejam Mesquida i de Maria Vives Pou. Fill il·lustre de Ciutadella, pedagog i publicista, estudià magisteri a Barcelona, on va fer feina com a mestre fins que tornà a Ciutadella el 1869, quan fundà l'Escuela Ciudadelana, una escola privada. Impulsor de s'escola graduada a Menorca, participà en es Congrés de Pedagogia de Barcelona (1888), publicà revistes i fundà diaris com «El Blanense», «Diario de Ciudadela» i «El País». Autor d'obres úniques com «Ciutadella Veia» (1910), sa popular sarsuela costumista «Foc i Fum» estrenada l'any 1885, «Sa gent de la mar» o «Arri bístia!» escrites «en sa nostra llengua menorquina o lo que es diu en pla» com deia Mestre Benejam. També publicà en llengua castellana es «Vocabulario menorquín-castellano» (1885), «España» (1896) com a bon patriota «España es mi patria querida, y yo la amo con toda mi alma, como buen español», i completà, a partir des segle XVIII, sa «Historia de Menorca» (1897), obra que es seu fill, Joan Benejam Saura (1874-1896) en morir, havia deixat inacabada. Homo avançat en es seu temps, progressista i a la vegada d'arrels cristianes. L'any 1912 se'n va anar a Cuba, a l'Havana, on tenia dos fills, però tornà dos anys més tard per mor de sa seva enyorança de Ciutadella. Va esser regidor de s'Ajuntament de Ciutadella des de 1917 fins que es va morir, l'any 1922, causant un gran impacte a sa premsa insular i nacional. Es poble de Menorca encara agraeix sa seva incalculable aportació a sa cultura menorquina.
Aquests dies hem estat molts es menorquins que mos hem sentit humillats, indefensos i indignats per aquestes brutors que fan malbé es nostro patrimoni arquitectònic. Així és com mos sentim, des de fa més de 30 anys, sa majoria de menorquins que no combregam amb ses rodes de molí de ses absurdes lleis de «normalització» lingüístiques que atempten contra es nostro patrimoni lingüístic, es menorquí.
És una qüestió d'educació, respecte i llibertat. Qui estima Menorca, estima sa seua arquitectura però també estima sa seua llengua. Dissabte molts tenen s'oportunitat de demostrar amb fets lo que prediquen assistint a sa Gala des IV Premi Joan Benejam. Una ocasió d'or per demostrar si és ver que realment feim açò per lo que tants treuen pit: estimar lo nostro.
