Quan a l'estiu del 1712, el Consell de l'illa es va entèmer que, en els tractats en camí per acabar la guerra de Successió, era intenció del Regne de la Gran Bretanya exigir Menorca en compensació per les despeses que havia fet com a aliada de l'arxiduc Carles, va acordar enviar un representant a Barcelona per tal de demanar ajut a la Generalitat i als màxims representants polítics de Catalunya per parar el tripijoc de les potències europees realitzat a esquena dels menorquins. Així mateix, van ser diligents els nostres representants polítics per tal de garantir dels britànics, en cas que es materialitzés el traspàs de sobirania, el respecte als drets i constitucions dels menorquins. El duc d'Argyll, plenipotenciari de la reina Anna, el novembre, abans que es signessin els tractats d'Utrecht, va garantir la continuïtat dels drets històrics de l'illa.
El record d'aquest episodi del passat en què els nostres avantpassats es van mostrar actius i orgullosos, ens hauria d'interpel·lar. Què hem fet els menorquins durant aquests quaranta anys de democràcia? Hem estat suficientment enèrgics o, pel contrari, passius políticament? Què hem aconseguit? En cas que puguem dir que hem aconseguit triomfs, són suficients? En aquests moments en què el món sembla que es precipita dins un forat mediambiental d'imprevisibles conseqüències, amb què contribuïm per parar aquest desastre? Com a illencs, quin món i quina Menorca volem deixar als nostres fills i néts? Des del moment que la nostra incidència passa forçosament per Espanya, quin paper fem dins la política espanyola? L'estat d'incendi en tots els sentits en què ens trobem, social, econòmic, mediambiental i cultural, ens hauria d'esperonar a ser completament actius, conscients que amb la passivitat no aconseguirem més que empitjorar les coses, a més a més de l'esmorteïment de les nostres ànimes, perquè tot ser que no és actiu és mig mort o mort del tot.
Sincerament, em té molt preocupat la passivitat que demostren institucions i partits de les illes, perquè el Govern de Mariano Rajoy i el PP, ara que ja ho ha provat, té intenció no tant sols d'emprar sistemàticament l'article 155 per fer front a qualsevol contingència contrària als seus interessos sinó també a centralitzar de nou per totes les vies possibles. No se n'amaga de dir que no veu necessària la reforma de la Constitució i, en tot cas, que si es retoca ha de ser per recentralitzar i anorrear la gestió autonòmica i de proximitat.
Hi hauna mentalitat malaltissa, també suïcida, en les persones i partits que no veuen les dificultats com a reptes sinó com coses a no fer cas o a eliminar. L'incendi català hauria de servir com un estímul per debatre el sistema territorial sense complexos i afrontant com a positiu per a la democràcia el debat. Paradoxalment, el repte independentista ha servit pel contrari. O, és més, ha servit per confirmar formes identitàries ben religioses i prepolítiques, com si per a Espanya l'autoritarisme fos consubstancial al seu ser i la democràcia una manera de ser estrangera.
Els partits polítics menorquins haurien de plantejar públicament debats sobre l'estat en què ens trobem per tal de posar damunt la taula una agenda de reformes constitucionals de volada, no tant sols per contrapesar la voluntat recentralitzadora sinó perquè és legítim i sa fer-ho. Perquè cal canviar d'eines pels nous temps. Les del règim constitucional del 78 ja no valen per desgastades i perquè les feines del present i del futur en demanen d'altres. Si seguim passius, sense plantejar grans reptes a l'Estat, com hem estat els menorquins els darrers anys, la maquinària recentralitzadora no pararà amb Catalunya sinó que, menystenint les nostres necessitats socials, culturals i mediambientals, ens aixafarà. Si volem tenir futur, ens l'hem de guanyar en el present i en el dia a dia.
