La gota que va fer vessar el got va ser la darrera gota que va fer vessar la pica del pati. Ho vaig descobrir gràcies a un ocell. Un ferreret, una lleugera i verdosa coa-rotja. Arribava al pati volant, allà cap a les tres del capvespre, batia les ales fins a la pica exterior coronada per una campana rovellada i es mantenia en suspens (com un colibrí, com un xoriguer, com una papallona), movent les extremitats, amb la coa roja fent de timó, i bevent la gota d'aigua just en el moment que aquesta queia de l'aixeta de coure vell fosc.
La primera vegada que ho vaig observar em va deixar amb la boca oberta. Em va semblar un espectacle polit, estètic i inesperat, que reunia les qualitats de l'aigua, de la pedra i de l'aire. El sol es reflectia en la gota que queia a plom damunt la pica i la feia brillar com si fos un diamant. El més impactant era que el ferreret, aquest ocell oliós amb una vistosa coa de color vermell terra, podia beure amb més comoditat de l'aigua que s'acumulava dins la pica. En tost d'optar per la solució fàcil, s'estimava més engolir aquella gota pura i transparent que queia puntualment i que s'enviava com si s'empassés un diminut globus terraqüi amb un nucli lluminós en el seu interior. Un globus que l'ocell havia recorregut de nord a sud i que ara tornaria a recórrer de sud a nord. De l'Àfrica a Rússia o als països escandinaus, després de fer una aturada tècnica a Barcelona, a la ciutat situada entre aquests dos meridians; ni a la terra del sud on anava per protegir-se del fred ni a la terra del nord on naixien -per dir-ho en paraules de Txékhov- les seves cries.
El que també em deixava fascinat era la regularitat, la puntualitat. Sempre a la mateixa hora del capvespre, minut amunt, minut avall. Tal vegada venia volant molt de matí, quan tot just sortia el sol i encara érem dins el llit. És igual. El món no existeix sinó el percebem amb els nostres limitats sentits. És la principal qualitat dels humans. També la nostra principal restricció. El temps de l'aparició de la coa-rotja de barraca durava poc. Un petit instant. Després d'empassar-se al vol la gota que queia a plom de l'aixeta es posava damunt la caseta, damunt la mateixa pica o es llançava a la piscina de les pasteretes on remenava amb el llapis del pic la terra. Hi deixava dibuixos. Els dibuixos efímers dels errants. Els dibuixos que encara es poden veure als murs d'Ellis Island, a les parets de la fortalesa de la Mola, a la muralla xinesa o els esgrafiats als arbres antics de l'antiga Ruta de la Seda. Esquiva, si ens alçàvem per observar-la de més a prop o per fotografiar-la, s'enlairava i volava cap amunt, cap al cel, fins que sortia d'aquest interior imperfecte de l'Eixample escairat per l'Avinguda Diagonal.
La bellesa desapareixia amb el seu vol vertical i s'imposava de nou la crua realitat. Des de feia uns mesos havia augmentat la factura de l'aigua de forma considerable. Metres cúbics. Havia telefonat a la companyia de l'aigua. A què era degut aquell augment de consum? Quasi doblava la factura habitual. Per telèfon em van indicar el protocol. El vaig seguir. La factura bimensual tornava a ser inflada. Vaig exigir que comprovessin els comptadors. La companyia subministradora va comprovar els comptadors de l'aigua. Tot en ordre segons les seves comprovacions. Vaig trucar a l'asseguradora. La companyia asseguradora del pis va fer les comprovacions pertinents. Tot en ordre. La factura bimensual igual. Vaig posar-me en contacte amb l'administrador de finques que va enviar un tècnic de l'asseguradora de la comunitat de propietaris. Més professional, va comprovar amb un aparell la pressió de l'aigua de les canonades. Vam tallar l'aigua de pas i la pressió era la correcta. Va venir un operari de la companyia del gas per fer la revisió anual i va comprovar la caldera. Tot en ordre. Vam comentar els robatoris de falsos operaris de la companyia del gas o de la llum que havien robat a ancians de la ciutat. Vaig esperar l'arribada de la factura de l'aigua. Una altra vegada un consum descomunal. Massa agents intervenint en la resolució del cas. Massa interessos. Persones civilitzades passant-se la pilota les unes a les altres. El ferreret. Mitjançant el pluviòmetre vaig calcular la quantitat d'aigua que perdia l'aixeta de coure que degotava. Vaig tornar a trucar a l'asseguradora. Em van canviar l'aixeta. Abans em van trencar una canonada. L'aigua va sortir expel·lida com un guèiser. Van soldar la canonada. Ara estic esperant la propera factura de l'aigua. La coa-rotja de barraca ja no ve a beure a la pica perquè l'aixeta ja no degota. Ferreret. Ocell de l'espècie Phoenicurus ochruros. Derivat diminutiu de ferrer. Dita de collita pròpia: «Val més un ferreret, que cent llauners d'una companyia asseguradora».
