Paparra (289)

M'agrada el meu poble. M'agrada la meva raça bastarda. M'agrada la meva illa ignorada. Som davant Es Pont d'en Gil i, per molts esforços que fem, no podem evitar que el sol s'enfonsi a la mar. I vull cridar: hi ha millor sol en el món? Hi ha millor paisatge natural? Cerca'l. Per molt que viatgis, no el trobaràs. I la gent! Senzilla. Fenomenal. Com un tros de pa acabat de desenfornar. A pocs metres de nosaltres, una dona cull tàperes. Hem vist trotar els cavalls a Torre del Ram i ara parelles d'enamorats i famílies dissimulen la temporalitat de les seves vides davant l'eternitat de la mar. El vaixell clar de Baleària encara lent l'entrada al port de Son Blanc. Un home amb barba, que ha arribat en velo acompanyat de la dona i d'una parella d'infants, s'adreça encuriosit a la dona que cull els fruits salvatges de la taperera inclinada damunt les mates com si fos una sacerdotessa que recol·lecta herbes medicinals. «¿Qué está recogiendo, señora?». La dona que sap un idioma més que el president en funcions del poderós estat espanyol, recupera la verticalitat davant la mata i es posa espantada les mans al voltant de la cintura cansada per l'esforç recol·lector. «¡Estoy recogiendo garrapatas!», diu amb un fort accent menorquí. Davant la mirada de perplexitat, d'incredulitat i fàstic de tota la família sencera de turistes castellans, la dona es veu obligada a ampliar la informació aportada. «¡Y bien buenas que son, con vinagre!». Déu! Com puc viure lluny d'aquest paisatge i d'aquesta gent admirable i vilipendiada? No els podria evocar des de la proximitat? La dona enfila la tornada carregada amb una bossa de plàstic d'un conegut supermercat plena de les verdes maragdes vegetals i fa una darrera ullada al sol i a la gent que l'observa des dels penyals punxeguts i baixos que hi ha davant l'aparcament. La dona que ha confós les paraules castellanes alcaparra amb garrapata puja al cotxe, fa les maniobres per sortir i em sembla que mou el cap amb la mateixa perplexitat sorruda que un moment abans. El tord es creu que el rupit és boig. El rupit està convençut que el tord és un dendelet. El món és així i la dona estic segur que ho comprèn i açò, a més del secret ancestral de preparació de les tàperes, la fa més sàvia que tots plegats. De totes maneres, aquesta confusió lingüística em fa pensar en l'acudit que em contava mon pare quan era un infant. Un menorquí i un castellà queden al port de Maó. El menorquí arriba primer i, impacient, no es pot estar aturat al moll. Espera que t'espera. El castellà es retarda. Quan passat una hora arriba, el menorquí s'hi atansa feliç per veure'l i indignat per la tardança: «¡Hombre, hace una hora que voy salmonete arriba, salmonete abajo; esperándote!». Tàperes i garrapatas. Molls i salmonetes. Mateix model de cotxe i mateix model de cotxe. Vos estim. Reim junts perquè l'humor consisteix a riure's d'un mateix. Com m'agradau. El sol és el mateix, la gent és la mateixa. Només ens separen les confusions. Les ones electromagnètiques han deixat de travessar l'espai. La base nord-americana de telecomunicacions continua degradant-se dalt la muntanya de S'Enclusa. El temor que el dipòsit d'aigua enlairat es desprengui pel rovell i rodoli com una bolla de cern per la carretera costaruda i sepulti el poble blanc de Ferreries és una fantasia infantil. La dona sàvia, elegant, bella i discreta que ha alçat un imperi del calçat al costat, al darrere, a la banda del seu marit i de les seves filles, centra l'atenció de les noves generacions que l'escolten -l'escoltem- amb l'esperança que se'ls aferri l'elegància, la bellesa, la discreció i la saviesa que desprèn com si fos l'aroma natural d'una valuosa flor. A poc a poc i amb bones, es guanyen ses dones. Genial. Una filosofia de vida. Davall Es Pont de Ferreries hi ha una llosa vermella de cot. Per aquesta època confoníem la velocitat amb l'atzar i, un metge despistat, després de sortir de la consulta, va obrir la porta d'un cotxe semblant al seu i va anar directe a ca seva. Quan la dona el va veure es va adonar que s'havia confós de cotxe i havia agafat l'automòbil d'un altre. El corb marí pesca a la vorera mateixa de Cala Galdana. Passa entre les cames dels turistes que el fotografien meravellats. El corb s'assembla a una espasa engreixada amb la sang de les moltes víctimes que ha engolit. Durant l'estiu, he tornat a pensar més d'una vegada en la dona que collia tàperes. Tal vegada -és la meva conclusió- la va trair el subconscient. Una paparra és un animal traqueal, de l'espècie Ixodes ricinus, de forma oblonga, llarg de quatre a sis mil·límetres, que habita pel camp, a terra o enfilat per les plantes, fins que troba algun home o animal al qual arrapar-se, i aleshores li xucla la sang; castellà garrapata.