Arner (275)

Diuen que el nacionalisme espanyol no existeix o que és inactiu, ineficaç i insignificant si és comparat amb el basc, el gallec o el català. És una gran fal·làcia. Una mentida interessada i monumental que amaga en els plecs dobles de les escates del monstre una sèrie de veritats encadenades. La primera, és que el nacionalisme espanyol existeix, és molt viu, està inserit en el nostre ADN cultural, moral i emocional i que la seva presència es pot comprovar cada dia en la vida quotidiana i normal de les persones. La segona veritat de l'encadenat és que l'exercici del nacionalisme espanyol amaga la gran ferida que ha estat incapaç de tancar, curar i fer cicatritzar al llarg de (quina és l'antiguitat de la nació espanyola?) de milions, de milers o de centenars d'anys: la construcció d'una pàtria comuna espanyola. Aquest és el gran fracàs nacional sense pal·liatius que ha donat pas a una degradació: el patrioterisme. Per amagar aquesta dolorosa derrota -que, en qualsevol altre lloc del món hauria deslegitimat ser mereixedor de la construcció d'un estat-, les elits extractives espanyoles i els seus descendents han anat creant una confusió interessada entre nacionalisme i patriotisme. El primer pas per aconseguir aquest entrecàs ha estat el desprestigi i la desnaturalització de la mateixa paraula i dels seus derivats etimològics. Pàtria ha passat a ser una paraula buida que només es fa servir en les desfilades militars, en els discursos commemoratius, en les manifestacions ultres, en les trobades de caça major, en els grans esdeveniments esportius a escala internacional i en les seves celebracions o en les tertúlies casernàries, televisives o etíliques de bar. La definició de pàtria és una definició elemental: «lloc o país on algú és nat; país al qual es pertany com a ciutadà». Ningú no hi pot estar en contra. No implica cap sentiment nacionalista ni negatiu. Parla de pertinença i de ciutadania. De comunitat. Té similituds amb la definició de democràcia: «govern en què el poble exerceix la sobirania». En canvi, la definició de patrioterisme, seria una mescla perversa i maligna entre pàtria i nacionalisme. La millor diferència entre els dos termes ens la dóna l'escriptor argentí Ernesto Sabato, al seu llibre «Antes del fin. Memorias», publicat l'any 1999 a la col·lecció Austral: «Así aprendimos a amar a la Patria, con un noble sentimiento que congrega, porque quien ama verdaderament a su patria comprendre y respeta a los demás; a la inversa del patrioterismo, que es bajo y mezquino, presuntuoso, plagado de la vanidad que nos aleja y nos hace odiar. Lo que ocurre con tantas potencias que se consideran superiores por el solo hecho de dominar a las demás naciones». Aquest darrer és el cas d'Espanya. A Espanya no existeix la pàtria espanyola ni tampoc el patriotisme espanyol. En canvi existeixen i amb molta força els patrioters i el patrioterisme espanyol. Els patrioters -que no els patriotes- espanyols s'omplen la boca amb la paraula Espanya, ploren quan senten l'himne nacional i s'emocionen quan besen la bandera. Mentre fan tot açò, duen els doblers en un paradís fiscal, defrauden a hisenda, prevariquen i saquegen les arques públiques amb la impunitat que atorga la inexistència d'una pàtria comuna. I ho fan amb una braonera al voltant del canell, amb un mòbil que els alerta de les trucades que reben amb la Marxa Reial, amb un xovinisme col·lectiu que només amaga l'individualisme, el seu propi egoisme. Sense aquest noble sentiment que congrega -paraules de l'escriptor argentí-, només existeix l'individu i el seu clan. En aquest sentit el patrioterisme és l'arner. La pàtria és el blavet. Molts coneixeu la història del primer nom de l'ocell -que també rep les apel·lacions de martinet pescador o alció-. Prové del llatí i vol dir «que habita a l'arena». La imaginació popular va provocar una confusió fatal que va relacionar el nom arner amb l'equivocada idea que s'alimentava d'arnes. En moltes llars supersticioses es posava el diminut i coloraina cadàver d'un blavet dins el rober per preservar la roba de les arnes. El blavet és un ocell estival i migrant a Menorca. Molt vistós i difícil d'observar, viu als boscos i passa el dia camuflat a terra gràcies al seu plomatge de colors d'una vivacitat solar. Es pot trobar a totes les zones humides de l'illa, en especial als torrents, i també a la línia de la costa. Setembre és el mes de major abundància d'exemplars migradors. S'atraquen noves eleccions. Els espanyols tenim dues opcions. Convertir-nos en patriotes o continuar sent patrioters. O, dit d'una altra manera, caçar l'alció amb la falsa creença que protegirà la nostra roba de les arnes. O mantenir les aigües netes i deixar que el blavet visqui lliure i salvatge en els seus entorns naturals. Cada dia, els noticiaris ens desperten amb el sotrac de l'aparició de nous cadàvers d'arners dins el rober de la nostra vella política mil·lenària. Asseguren que tots aquests anys ens han protegit de l'arna, vull dir de la pàtria.