De rebot

‘Rara avis' federalista

TW

El 1955 quan Gabriel Celaya publicava «Cantos iberos», diuen que la Bíblia de la poesia espanyola compromesa de postguerra, Ibèria era un ideal democràtic, un somni poètic, una utopia política per a alguns intel·lectuals republicans, com Alfonso R. Castelao, aquest sí, autènticament federalista. Avui, en sentir la paraula federalisme en boca del candidat de Susana Díaz, pens en la falta de respecte a les paraules, en la manipulació del llenguatge. Podria retreure textos de Joan Maragall («Himne Ibèric»), dels portuguesos Miguel Torga i José Saramago... També a l'Estat espanyol hi va haver intel·lectuals que identificaven la ruptura democràtica amb la construcció d'un estat federal, atenent la realitat plurinacional. Açò fou en temps de la Transició; avui potser encara hi queda alguna rara avis, però no deu piular gaire. 

Els pontífexs no ignoren que per aixecar ponts cal que hi hagi dues ribes, que a l'altra banda i no massa lluny hi hagi terra ferma. On és a l'Espanya actual de ver la voluntat federalista? A les altres nacions ibèriques o hispàniques (valgui'ns la denominació geogràfica) segurament encara hi ha qui voldria transitar sobre aquestes obres d'enginyeria («fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills» recomanava Salvador Espriu; però de 1963 ençà ha plogut molt!). Ara els ponts són inexistents i, a més, impossibles sense el reconeixement de l'altre com a subjecte polític. -Quin altre? –te diran-, «aquí todos somos iguales, españoles». I el diàleg s'esgota en si mateix, car no es reconeix interlocutor d'igual a igual.

Noticias relacionadas

A «España en marcha» Celaya instava a sortir: «¡A la calle!, que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo» (les protestes del 15-M!), però avui les propostes electorals no diuen res de nou, fan olor de resclús. El poeta basc proclamava quasi profèticament: «Somos el golpe temible de un corazón no resuelto». Doncs és d'infart. 

Maria Aurèlia Capmany fou dona de gran intel·ligència, que tant escrivia excel·lent literatura com gestionava Cultura a l'Ajuntament de Barcelona o exercia de lletrista per a La Trinca. Vos sona «Corasón loco»? Sabíeu noves d'una pàtria que «em fiscalitza / m'inspecciona, em fa la guitza / i em té el jornal controlat/ i com una sangonera /m'escorcolla la cartera /fins que em deixa ben pelat...»? Així que «no en puc treure l'entrellat / corason loco: / jo no sé qui t'ha enredat /menjant-te el coco...»