Uastre (269)

El pas d'un poeta a la narrativa és molt habitual. En canvi, el pas d'un narrador a la poesia no ho és tant. Tal vegada la raó s'ha de cercar en la classificació qualitativa dels gèneres. El novel·lista nord-americà William Faulkner en va fer una de sàvia i precisa. En una interviu a la premsa, l'escriptor nascut a l'estat de Mississipí, va dir al periodista que l'entrevistava: «Tal vegada tots els novel·listes volen escriure poesia, descobreixen que no poden, a continuació intenten el conte, que és el gènere exigent després de la poesia. I només llavors, quan veuen que fracassen també en el conte, es posen a escriure novel·les». Aquest seria l'itinerari natural, segons l'autor de Mentre agonitzo, d'un escriptor que acaba esdevenint novel·lista. De major a menor, de més difícil a més fàcil, de l'ambició sense mesura a la realitat i al reconeixement implícit dels propis límits. Però l'itinerari invers? El poeta que acaba escrivint novel·les i, per tant, es converteix en novel·lista? Com és aquest pas, d'altra banda, tan habitual si ens hem de fixar en el passat de molts novel·listes que, malgrat escriure novel·les, es consideren més aviat poetes? És possible publicar poesia sense haver passat abans pel relat breu o per la novel·la? Que és possible ja ho sé, la realitat és evident, però que és plausible, que és creïble?

Com és exactament el seu procés? On han fracassat? On s'ha de situar el seu aprenentatge? Les cicatrius que els diferenciaran i que marcaran el seu estil diferenciat? Crec que els poetes que publiquen poesia sense haver passat abans per la novel·la són els rara avis, els casos admirables i inhabituals, els genis. Privilegiats ungits amb el do innat de la poesia que no han de menester de fer aquest itinerari feixuc i que acaba esdevenint enriquidor i feliç. El primer no és el meu cas, per suposat. Amb sent identificat amb el segon cas. Igual que l'escriptor hipotètic de Faulkner, vaig escriure primer poesia. Com que no me'n sortia, vaig provar amb els contes. Com que també vaig fracassar amb els contes, em vaig posar a escriure novel·les. És una exageració, per suposat. Encara em puc trobar lectors que em diuen que el millor que escrit fins ara són els relats breus de «No cregui el que diuen de mi!» Per tant, més que fracàs, jo en diria exploració, recerca, aprenentatge; encara que estic d'acord amb la conclusió a la qual arriba el geni que va crear el fabulós univers del comtat fictici i literari de Yoknapatawpha. Per tant, no hi ha dubte que el gènere més difícil (més que el novel·lístic, més que el gènere del conte) és el poètic. La novel·la és un ofici. El conte és una comtessa màgica amb l'espai. La poesia és un misteri. La novel·la és una cadira ben cordada. El poema és una gota de llum. Es pot ensenyar a fer una cadira. En canvi, no es pot mostrar com caçar una gota de llum amb paraules.  Accedir a aquest misteri sense haver fet el recorregut esmentat és un enigma personal. Poesia i novel·la, no obstant, tenen moltes coses en comú encara que amb diferents intensitats. Si en la novel·la és recomanable la creació d'una imatge que justifiqui les paraules, en poesia aquest requisit esdevé fonamental. L'obra cabdal de Baudelaire destil·la, des del primer vers al darrer, el verí de les seves flors del mal. Derek Walcott insisteix, des del principi fins al final de la seva fresca, eclèctica, contemporània i marítima obra, en la transformació mestissa de la insularitat intel·lectual i geològica. Damià Rotger Miró centra el seu missatge poètic en les lletres, l'embolcall tipogràfic de les seves paraules sàvies i juganeres que acaben convertides en versos i poemes de profunds significats. Però tornem a la derrota, a la impossibilitat, al fracàs. És un tema molt interessant i actual. Els guerrers tenen osques. Els amants atresoren humiliacions. Els arbres, els nostres arbres, han assimilat la torçor. Es deixen vèncer en aparença per a poder guanyar en la realitat. És la imatge indiscutible que il·lustra la nostra particular insularitat menorquina. Ens deixem insultar, menysprear, humiliar, marginar, decantar, decandir pel poder que transporta el vent de Madrid i anem fent la nostra feina. No ens ha anat malament. Ens podria anar millor. Deixem que se'n riguin del nostre accent, que tradueixin el nostre nom i que pronunciïn malament el nostre llinatge i continuem destacant en els terrenys de la ciència, de l'economia, de l'art, de la literatura o de l'esport. Hem après dels arbres vençuts, dels nostres ullastres torts i tombats i amb les cabelleres cremades per la sal que transporta l'àcid vent del nord. Tal vegada el nostre ullastre (Olea europaea silvestris), la nostra olivera borda voldria que l'empeltessin i així poder una olivera orgullosa i erecta i regalar el fruit de les olives i l'or líquid mediterrani essencial. O tal vegada no. Tal vegada ens diria que vol continuar sent un ullastre, amb la capçada tombada cap al sud, amb la pelussa del clatell cremat per la sal transportada pel vent i amb les arrels fortament enfonsades dins la terra com si fossin dits artrítics que cerquen amb una desesperació resignada la frescor de la roca càlcica. No ho sé. Ja ens convé. Torts, vençuts, tombats i sense por a les destrals.