Comissària és una paraula poc comuna. És molt coneguda la versió masculina. Comissari. Fins i tot la paraula comissaria, sense accent. En canvi, comissària és poc habitual. De fet, els diccionaris no inclouen aquesta paraula. Ni en singular ni en plural. Hi apareix comissari, comissaria i fins i tot comissariat (sinònim de comissaria). Comissària, no. Per tant, la definició de comissària l'hem de llegir en la seva versió masculina («delegat per a certes funcions temporànies»; castellà comisario) i després fer-ne una traducció instantània, però mental.
L'origen de la paraula s'ha d'anar a cercar en el llatí commissariu, «encarregat». Parèixer un comissari és una expressió mallorquina que significa tenir cara ferrenya, expressar irritació o ostentació d'autoritat. Així que podem oblidar aquest darrer significat i fixar la nostra atenció en el femení, en comissària. Feminitzar la societat és una prioritat contemporània. Fer-ho a través de la paraula, una bona manera de començar. De fet, el proper dia vuit de març se celebrarà el Dia de les dones. Aquesta setmana passada ha estat com si haguéssim celebrat la diada per avançat.
La ciutat de Barcelona té molts de racons secrets. Indrets només coneguts per la gent iniciada. Hi acudeixen persones interessades que han estat convocades per uns insonors tambors. Dia vint-i-nou de febrer, al carrer Pintor Fortuny 27, a una galeria del nucli antic de la ciutat, Àngels Barcelona, va tenir lloc un dels col·loquis del cicle Àngels Talk, en què un filòsof i un artista parlen d'un tema d'actualitat relacionat amb els dos camps: el pensament i la creació artística. Aquesta interessant iniciativa ha tingut com a ideòloga, organitzadora i comissària la menorquina Marta Coll. Constitueix el seu Treball de fi de grau (TFG) de la carrera de Comunicacions i Indústries Culturals de la UB.
El cicle consta de set col·loquis que van començar el mes de febrer i acabaran a mitjans d'abril. A partir d'un lema o títol (Angoixa, Memòria urbana, Perfomativitat, Hospitalitat, Velocitat, Mirades, Desig), un pensador de la talla de Fina Birulés o Manuel Cruz i un creador del nivell de Jorge Ribalta o Pep Agut s'esplaien en un tema que desenvolupen amb llibertat a la mateixa galeria. El dia vint-i-nou de març, un dilluns, ens sentim atrets pels tambors invisibles que repiquen per la ciutat la paraula Velocitat i davallam fins a la mar seguint les rambles i les rieres convertides en carrers excessivament transitats.
Ens rep la mateixa Marta, una cara familiar, i ens convida a asseure's a les dues úniques cadires lliures que hi ha tot just davant dels seients dels dos conferenciants: el fotògraf Joan Fontcuberta i el filòsof Josep Ramoneda. La sala és plena, les distàncies són mínimes i hi ha gent dreta. T'envolta una sensació privilegiada de catacumba. Comença Joan amb una citació extreta de la sèrie de televisió «Black Mirror» (Mirall Negre). Hi ha molta gent que pren notes. És amè i interessant; xerrador. En un minut, ralla de la història de l'àlbum fotogràfic familiar. Primer de tot només hi són presents els retratistes professionals. Quan les càmeres es tornen més accessibles, manejables i econòmiques, entren a les llars. Primer, fan fotografies els homes. Després, comencen a fer-ne les dones. Les escenes es tornen més domèstiques i familiars. L'àlbum fotogràfic no és un document. Només recull els moments feliços.
Josep Ramoneda apunta una dada summament interessant. La realitat contemporània te molt de ficció i, el que dóna realitat a aquesta ficció, és precisament l'art. Joan troba que la fotografia digital no és fotografia. No la denigra. No obstant açò posa el famós exemple del mico que, en un descuit del fotògraf, va agafar la càmera fotogràfica i es va fer un retrat accidental. Va ser considerat el primer selfie de la història fet per un animal i va ser portada de revistes de tot el món. El propietari de la màquina de fer fotos, el fotògraf descuidat, va posar un plet reclamant els drets d'autor. A qui pertanyien, els drets d'autor? Al mico? O al fotògraf? Un tribunal nord-americà va dictaminar que només els éssers humans podien ser destinataris dels drets d'autor. Fer fotografies digitals és, segons Joan, com una imitació de l'acte del mico. La fotografia la fa la màquina, no el fotògraf. Jo no tenc cap opinió al respecte. Josep afirma que la immortalitat, que abans només era a l'abast dels savis i dels reis, ara s'ha democratitzat gràcies a les noves tecnologies. Joan explica el nínxol que s'ha creat a Internet quan les persones que tenen perfils, per exemple, a Facebook, es moren. El perfil roman actiu -n'hi ha uns quaranta milions a tot el món- i acaba sent com la tomba d'un faraó egipci dins una piràmide tecnològica virtual. Joan també diferencia entre document i símbol.
Posa com a exemple la famosa fotografia de l'al·lot petit assetjat per un voltor. Joan diferencia entre el camp i el fora camp. En aquest cas, el camp, o sigui allò que inclou la mirada del fotògraf, és terrible i amenaçador. El fora camp, l'espai circumdant que la fotografia no deixa veure, és d'una absoluta i miserable normalitat. El fotògraf es va suïcidar poc temps després. Remordiments per haver preferit fer la fotografia abans de salvar el nen? No. El fora camp ens ho explica. A més del fotògraf, hi havia metges, voluntaris i familiars del nen. Com a símbol, la fotografia és extraordinària. En canvi, com a document, és un frau.
