El premi és una forma que tenen les institucions de reconèixer la trajectòria i l'aportació que han fet algunes persones a la societat. Tenen aquest valor positiu i estic convençut que la gran majoria de reconeixements són més que merescuts. Miquel Ametller, per exemple, el glosador que amb una constància de dècades ha permès recuperar la tradició del vers improvisat que s'anava perdent, bé es mereixia rebre el «Ramon Llull».
Però hi ha una inflació de premis, alguns tan multitudinaris com el dels millors esportistes de cada any. Quan s'abusa dels actes protocolaris la repercussió és menor, la societat mostra menys interès per descobrir la tasca dels premiats, i al final es dóna menys valor al reconeixement.
Aquesta és la qüestió: la transcendència dels premis. La satisfacció de la persona que el rep i de la seva família ja és prou important. Però moltes vegades s'hauria d'anar un poc més enllà. Un exemple perfecte és Francesc de Borja Moll, el filòleg ciutadellenc, una persona senzilla i ambiciosa en la seva tasca de lingüista i editor, una figura cabdal per la nostra llengua, per tant per la nostra cultura, un homenot, en llenguatge de Josep Pla. Moll ha rebut un ampli reconeixement públic. Li hem donat les gràcies pels fruits de la seva feina, fent-lo fill il·lustre o lliurant la medalla d'or. Però, a ell què li agradaria més enllà del premi?. Possiblement que el seu nom vagi també lligat a la continuïtat de la tasca que va apassionar un home que estimava la seva llengua.
Els premis combinen les persones que els reben i la terra que els ha vist néixer o acollit. La terra, representada per les institucions, ha de saber gestionar les herències dels premiats. Francesc de Borja Moll té les seves arrels a Ciutadella, com explica als seus primers 30 anys, i valdria la pena que la ciutat comptés amb un institut o una fundació amb el seu nom dedicada a cuidar la nostra llengua. El que han fetalgunes persones salvant el patrimoni de l'Editorial Moll també ho haurien de saber fer les institucions.
