Som afortunats, formem part d'un petit grup que no ha vist perillar la seva feina durant la pitjor crisi de tota la història. Tot i així, estem enfadats amb les desigualtats que s'han produït: atur, desnonaments i pobresa.
Repensem, sense rancúnies, no per despit o venjança. Senzillament, perquè és la manera en què actualitzem el passat i lluitem perquè no es reprodueixin els mals. Recordem exercicis de creixement i d'il·lusió. Ens pujaven el salari cada any i teníem pagues extres. Els 4 dies d'assumptes propis que no arribaves a consumir, ara són 1. No ens degollaven per les baixes laborals. Els pensionistes i les persones amb discapacitat no pagaven medicaments. La paga de la dependència trigava, però la resolució es produïa dintre dels primers sis mesos de tramitació, mentre ara la llei disposa de dos anys. Hi havia majors suports en materials ortopèdics, fisioterapeutes, muntura educativa... ajudes que han emmagrit. Del poder adquisitiu de les pensions, ai, val més no dir. Si vos ha mancat la salut, sabreu perfectament com ha canviat el temps d'espera, el crèdit, la confiança i la comunicació en la sanitat. Un disc dur que ralla d'austeritat, i també de sobresous, caixes B o amnisties fiscals.
Aquests espais de memòria són llocs vius, on el pas del temps permet reviure, escoltar relats quotidians i –de manera global- manufacturar la identificació d'un poble. Reflexionem tot allò que no ens convé. Som obrers, amb memòria.
