Tots, hem experimentat fer cola per rebre un servei. Ho ensenyem als nostres fillets des de ben petits, explicant la fila per entrar i sortir de l'escola, en un semàfor o en la cua del supermercat. Procurem mostrar-los que les esperes no són sempre un fenomen negatiu que s'hagi d'evitar. Moltes vegades, ensenyen.
De sanitàries, també en coneixem moltes i molt variades. En la sala de capçalera, en infermeria, amb diferents especialistes, d'urgències, de quiròfan, en la UVI... llistes d'històries i estones de vides. Són una part del volum, on el teu esguard guaita miques dels altres, en secret. Les persones, tenim una ampla capacitat per protegir-nos d'un estat danyós. En diem resiliència, és l'adaptació positiva en contextos de gran adversitat. Les cues, no sempre són racionals, bassades en arguments que es sostinguin. Se'ns fan avorrides, ansioses o enfadades. En d'altres ocasions, ens mostrem comprensius, perquè no són una urgència.
Per tot açò, ens alegrem de la injecció dinerària que farà el Govern per reduir-ne la fila de la paciència. Intensifiquen l'esforç per escurçar i millorar l'atenció. Però l'espera que desespera no és només la facultativa, sinó la que gestiona amb ineficàcia qualsevol tràmit administratiu. La sense raó o explicació, com fer una instància el mes d'agost, una consulta sense cap pressa ni exigència i no obtenir-ne resposta. Com indica el nom, l'espera a casa del metge, amb la calma d'un pacient.
